Roc Casagran embafa sense misericòrdia

Fent equilibrismes perillosos davant de l’abisme de l’obvietat, Somiàvem una illa, de Roc Casagran (Sabadell, 1980), premi Sant Jordi 2024, és una novel·la que et treu les ganes de llegir: mentre es va seguint de la manera que es pot —perquè topem amb una prosa que invita a anar pesant figues— el “crit d’auxili” que la Carla escriu a l’Òscar, la seva parella, en un moment de crisi múltiple, en el quadern que li ha regalat la seva amiga Nora, de sobte ens atabala la inquietud d’imaginar què passaria si, a partir d’ara, totes les novel·les que volguéssim llegir s’assemblessin d’una manera o altra a aquesta. I com que perdre el temps, o avorrir-se, o irritar-se, o deprimir-se per tot plegat, no entra dins dels plans de futur, és fàcil i sa concloure que deixaríem córrer l’afició maniàtica de la literatura, de la mateixa manera que també l’abandonaríem si resultés que només existís la possibilitat d’acostar-s’hi a través de Paulo Coelho o Albert Espinosa, posem per cas, que segurament són els dos escriptors amb qui Roc Casagran es deu emmirallar per construir la seva genealogia literària.

Al lector de Somiàvem una illa li passa el mateix que a la protagonista durant aquella setmana boja en què el dilluns sopa a casa del seu amant bomber, el dijous a casa d’un professor d’institut “guapíssim i xerraire”, i el dissabte a casa d’un divorciat “intel·lectual, deprimit, molt fogós i extravagant”, i en les tres ocasions, de postres, li serveixen maduixes amb nata: “No tinc res en contra de les maduixes o en contra de la nata, però vaig interpretar aquella circumstància com un avís que aquella dinàmica no tenia cap sentit. Embafa”. I sí, certament, Roc Casagran ha escrit una novel·la que embafa sense misericòrdia, d’una enorme cortesia amb la pompositat dels bons sentiments, amb la proliferació a raig d’una cursileria que glaça la sang: quan la seva mare s’està morint, la Carla procura que la llar de foc no s’apagui, que senti com crepiten els troncs encara que des de l’habitació no pugui veure les flames, “el que m’agradava era el simbolisme de la mare aferrant-se a la llum i a l’escalfor de la vida que no volíem que s’apagués”, diu; després d’enterrar la filla que neix morta, un cop a casa seva, encén una espelma i “pensa en els símbols que fem servir per pair la incomprensió d’un món indesxifrable regit per lògiques que se’ns escapen”. Sí, certament, “els llibres edulcoren els fets per fer-los més digeribles. El món ja és prou terrible perquè, a sobre, els escriptors aspirin a torturar el lector. Es pot explicar una tragèdia, però convé deixar una escletxa per a l’esperança, per a la tendresa, per a l’amor, per a la salvació, perquè, si no, què?”.

Però a pesar del bon propòsit de no torturar el lector, Roc Casagran no oblida mai aquest afany i, intercalades entre les notes íntimes de la Carla, com si hi estiguessin col·locades a pressió amb una inaudita tosquedat, ens agredeixen uns apunts històrics i geogràfics sobre un seguit d’illes diminutes i amb unes peculiars idiosincràsies que serveixen per lamentar-se pel canvi climàtic, la profusió turística o la desaparició d’una llengua radicalment minoritària; també li són útils com a correlat objectiu per insinuar que les persones són com elles, uns accidents geogràfics solitaris perduts dins la immensitat de l’oceà. L’avantatge és que no tothom s’atreveix a escriure el que escriu la Carla a l’Òscar, “vull surar amb tu. Vull que t’enfilis a la meva piragua i que continuem”. És trist, però només es pot llegir Somiàvem una illa si un abans ha fet l’esforç d’anul·lar el gust, la sensibilitat i el criteri. Al públic desafecte de la literatura només se’l satisfà fent-lo patir.

Somiàvem una illa 

Roc Casagran 
Univers Llibres
288 pàgines. 20,80 euros