Manel Vidal arrisca al futbol i a la vida

Manel Vidal té molt bon gust futbolístic i sap molt bé el que es diu quan explica que el seu ídol va ser Iván de la Peña, i el seu llibre porta per títol La passada a l’espai. Memòries parcials. També es podria dir que hi entén força de futbol en el moment que assenyala com a mig centre per excel·lència Sergio Busquets. I és indiscutible que, si cita Patrick Kluivert, vol dir que li agraden també els davanters centres exquisits i vividors més que no pas golejadors: l’holandès tenia la feina feta des dels 18 anys després d’un gol que va valer una Copa d’Europa, el de l’Ajax-Milan del 1995.

L’elecció no és gens estranya si tenim en compte que Vidal era un futbolista de mig camp, que també li agradava jugar de 9, i que va acabar fent de central i, per tant, afegint el nom de Koeman a la seva col·lecció de figures del Barça. Tampoc sorprèn la tria que fa si tenim en compte que és membre fundador de La sotana i guionista a La competència de Rac 1, i a Lo Pelat —o sigui De la Peña— se li aplaudia la intenció sense tenir en compte com acabava la jugada, de la mateixa manera que els aficionats més excitats xiulaven Kluivert per no jugar de cara a barraca i criticaven la calma tramposa del posicional Busquets.

Al llibre hi ha diferents moments per reconèixer els tres futbolistes en la manera d’escriure de Vidal. El to, en qualsevol cas, és molt variable, perquè no es pot ser igual de punyent ni fer la mateixa conya quan es treballa per als altres que quan s’escriu d’un mateix. I no es pot tractar igualment un gag que un capítol —n’hi ha tants com un equip de futbol: onze— en una obra que té un fort component autobiogràfic. I vet aquí el mèrit, perquè l’assaig permet constatar la intel·ligència, el sentit de l’humor i el talent de l’autor per parlar tant de la família com per analizar el Barça.

Vidal fuig dels tòpics, no parla de l’estil de joc ni del Més que un club, tampoc dels valors i la Masia. Ni tan sols esmenta Cruyff, no s’omple la boca amb Guardiola —diu, això sí, que no creu que hi hagi cap equip que hagi “empotrat” d’aquella manera tan alegre i despreocupada— i confessa que no és soci ni ha vist mai un Barça-Madrid al Camp Nou. Tampoc recorre a les cites d’il·lustres, que sempre fan quedar bé, sinó que aposta per una història fresca, valenta i divertida que representa la generació culer que vol que el Barça jugui bé i guanyi, sense mandangues ni haver de pagar cap preu, com passa ara amb el Barça de Flick.

Amb una manera d’escriure concreta, allunyada de les digressions, juga molt bé amb les paraules i fa associa­cions molt enginyoses, com ara quan defineix el jugador que no arrisca —o sigui el que no és com De la Peña— com a “centrecampista convergent” o compara els partits viscuts de la selecció catalana amb el pujolisme —en algunes entrevistes ha reconegut que a casa seva eren més de Maragall i el mateix autor va treballar d’auxiliar administratiu al PSC a Salt. No està de més recordar-ho després que Vidal fos apartat de TV3 per relacionar el PSC amb una esvàstica al programa Zona Franca.

Ja se sap que una passada a l’espai suposa provocar una sensació de perill, de la mateixa manera que la imaginació porta també a vegades a sobreinterpretacions que no escauen, com va passar amb Messi. La visió culer de Vidal enriqueix i renova el relat ja conegut del Barça. No deixa de ser curiós que comparteixi ídol amb Vázquez Montalbán: l’escriptor que va divulgar internacionalment la causa barcelonista es posava de tant en tant la samarreta de Lo Pelat per cuinar, com recorda el seu fill Daniel Vázquez Sallés. La relació entre el pare i el fill és precisament un dels punts forts del llibre de Vidal.

El futbol és la recuperació setmanal de la infància —paraula de Javier Marías— i ajuda l’autor del llibre a parlar de la vida: “El meu avi em va ensenyar a estimar el Barça i el meu pare a odiar el Madrid”. Vidal és categòric a l’hora d’explicar la seva relació amb el seu pare: “En lloc de dir-me t’estimo, em deia et porto” i el portava amb el cotxe a jugar a futbol allà on fos fins que va acabar treballant de socorrista i de venedor de fruita per després viure quatre anys a Alemanya. La descripció de la seva estança a Lingen fa pensar que certament va viure com si fos un alemany, quan en realitat va enyorar casa seva cada dia, com diu el mateix Vidal.

Aquest no és, per tant, un llibre només de futbol, però sense el futbol no hi hauria llibre. Es fa llegir per gent diversa perquè permet passar-ho bé sense perdre el temps, com sempre que jugava Iván de la Peña, un futbolista que arriscava tant que cada dos per tres feia saltar de la banqueta Van Gaal per les pilotes que perdia. Però quan la seva passada a l’espai conectava amb Ronaldo la sensació de plenitud era única al Camp Nou.

La passada a l’epai 

Manel Vidal 
Destino
208 pàgines. 20,90 euros