Manel Vidal: “A TV3 només volien la part guai d’un programa amb gent ‘canallita’”

Durant anys, m’he preguntat sovint qui és Manel Vidal Boix i què representa per a la nostra cultureta. Li he seguit la vida i obra, des que era molt jove i tenia cabells. Ara ja no ho és tant, i de la seva condició capil·lar no és aquí el lloc de parlar-ne. Sí que he detectat constants: una memòria prodigiosa, una capacitat d’anàlisi antropològica i política (obviant que a Catalunya són el mateix) fora del comú i un sentit de l’humor devastador que en el fons no vol fer gràcia.

Destriant les capes d’ironia com pertoqui, se l’ha batejat com l’Analista, però què vol Manel Vidal? Jo crec que vol salvar coses. Les poques vegades que l’agafes amb la guàrdia baixa, els ulls se li il·luminen amb les anècdotes de la seva primera experiència laboral, quan exercia de socorrista a la Costa Brava. Surt llavors la pulsió que el domina, la d’un gran santbernat disposat a fer servir els seus superpoders per salvar els seus afectes, siguin personals o col·lectius.

Vist així, la nostra vida pot dependre de la mandra que li faci tirar-se a l’aigua per socorre’ns. Qui té por de Manel Vidal? Doncs gairebé tothom, sobretot des que les seves habilitats natatòries han transcendit l’esfera de Twitter i han arribat a les comissions de control del Parlament. El curs que acabem ha estat marcat pel retorn del socialisme català al poder absolut i perquè Vidal ho va fer veure en un gag a TV3 que va incendiar el país. Vetat sí, però més popular que mai.

No n’ha parlat des d’aquell moment, fa mig any, perquè està obsedit amb el control de les seves paraules, que molts ja han intentat utilitzar. Ha estat també l’any de la consagració de La sotana, el pòdcast esportiu que ha triomfat en forma de llibre per Sant Jordi. Per tot plegat, el cito a l’enderroc parcial del Camp Nou, i passem un bocí de tarda agradable mirant les obres amb la fonda emoció de veure’s ensorrar simbòlicament el nacionalbarcelonisme.

Pregunta-avís. Això no és una entrevista en profunditat, ni vostè és Graupera ni jo soc Burdeus. És una acció performativa que té com a objectiu que surti a EL PAÍS. Té res d’important a dir-hi?

Resposta. Tu què prefereixes? Que faci de Juana Dolores? Vols dir que soc el perfil?

P. És una conversa no racional i emotiva, sigui vostè mateix.

R. El tema que molta gent no sap és que jo he mamat mamella socialista. El meu pare va ser militant del PSC molts anys i regidor de Medi Ambient de Salt. He estat a la Festa de la Rosa i li he donat la mà a Pasqual Maragall.

P. És la primera persona a qui he sentit verbalitzar que ara tots som socialistes.

R. Durant els anys alegres del Procés ens vam pensar que el PSC, que era el partit central de Catalunya, estava superat. No és que s’hagin recuperat, és que dels 15 ajuntaments més importants del país 12 són socialistes.

P. Quan esclata la polèmica al Zona Franca, vostè té aquesta anàlisi visionària al cap o només volia fer la boutade?

R. Anava a fer el gag. Però sí que és cert que, en aquella secció i seccions anteriors, volia explicar això. Que els autoanomenats independentistes pacten amb el PSC a tot arreu. Era el moment de la negociació dels pressupostos, i em va semblar que les peticions que feien, com el quart cinturó, eren de dretes, cosa que no em sembla ni bé ni malament. Tots sabem que a l’eix nacio­nal el PSC s’escora a la dreta, però per mi, en aquell moment, també ho feia en l’eix social.

P. El van utilitzar? A vostè o a la polèmica...

R. Sí, i tant. Ells són molt hàbils, de tota la vida. Són els més llestos. S’ofenen també performativament. Van posar els ous a la cara d’ERC molts cops, i aquesta va ser una més. El missatge va ser “ara podem exercir aquest vet perquè a la Corpo ja no maneu vosaltres”.

P. La CCMA va perdre una oportunitat? Tinc la sensació que ara l’espai de sàtira destralera del Zona Franca serà molt difícil de recuperar.

R. Totalment. El precedent és nefast. I sobretot lliga molt poc amb l’aposta prèvia de fer un programa així. No només respecte als socialistes. No pots cedir en totes les tensions que genera un espai com aquest. Només volien la part guai d’un programa amb gent canallita i més jove que la mitjana d’audiència de TV3, no pas pagar el peatge de presentar batalla i defensar la decisió de posar-ho en antena. La prioritat va ser aprovar aquells pressupostos.

P. El que es pot dir en català té límits? I en cas que sí, hi ha prou mercat per què sigui rendible traspassar-los?

R. Jo treballo, i crec que tu també, amb la idea que el català és una llengua normal, sense límits. És pervers relacionar el que es pot dir en català amb el que es pot dir a Catalunya. Em forço a actuar com si no n’hi hagués cap, de límit. En el tema de la rendibilitat, a banda que torna a ser pervers, hi ha diversos problemes. Pràcticament només hi ha un pagador de continguts audio­visuals, que és la Corpo, i ara està completament cooptada. També hi ha RAC1, que ve cooptada de casa. I finalment hi ha l’opció gairebé romàntica de treballar fora dels mitjans, que té el risc d’acabar treballant per a productores que també estan cooptades, però sense la mosca de TV3. Nosaltres, amb La sotana, hem demostrat que es pot fer un producte rendible fora del circuit. Però hi ha una part trista, d’activisme: la gent que es dedica al mateix que jo se’n va a Madrid perquè cobra un zero més.

P. El llibre de La sotana està molt ben escrit. D’on surt aquest escrúpol de fer-lo bé si l’haurien venut igual?

R. Vull trencar l’estigma que no treballem bé. El llibre és una proposta de Blackie Books que cau bé al Magí Garcia, que es pren les coses seriosament. Jo darrere seu, també. I ara existeix un llibre que no només és un artefacte de Sant Jordi, sinó que es pot llegir.

P. El tòpic diu que va ser el regal perfecte de les noies catalanes als seus nòvios semianafabets estudiants de Telecos. Està en condicions de desmentir-ho?

R. En absolut. Tot i que el nostre públic s’hagi diversificat, el gros dels fans és aquest. Ha estat una gran operació de l’editorial.

P. Fins i tot el té Xavi Hernández.

R. El té en una vitrina, al costat de les portades del Marca on surt ell. No li ha tret ni la faixa. No el beneficia especialment tenir-lo perquè el barcelonisme oficialista encara és reticent a La sotana. No els agrada que existim.

P. De totes les coses que fa (La competència, La sotana, El soterrani, Twitter), n’hi ha alguna que li agradi molt molt molt, per dir-ho en guardiolesc?

R. Quan tu dius “agradar molt molt molt” jo sento “no et fa gaire mandra”. M’agrada molt la meva feina, però no m’agrada treballar. Cada dia penso “ara he d’anar a treballar? Però si ja hi vaig anar ahir!”. Ara bé, amb trenta anys no tenia ni ofici ni benefici i ara amb trenta-tres em puc dedicar a feines “creatives”, entre les quals hi ha La sotana, que faig de manera ludicofestiva, sense pensar. És el més a prop que puc estar del nirvana laboral. És clar que la millor feina “normal” que tindré mai és a La competència, que és com Els Simpson de Catalunya, com la va definir Carlo Padial. És un lloc on cada dia mig milió d’oients senten dir “putaspanya” de maneres diferents. Com una mena de nation building. De totes maneres, ja no és un lema contestatari, és una expressió banalitzada i fossilitzada.

P. En el submon literari català, pitjor que el del Barça, es diu que “porta un gran llibre dins”. No li fa cosa entrar en un gremi que fa servir aquestes expressions?

R. I tant, moltíssim. És el nivell de “té una veu literària”. No tinc gaire síndrome de l’impostor, però en això sí una mica. Justificadíssima: no tinc el cervell preparat per escriure un llibre perquè tampoc el tinc per llegir-lo.

P. Això no és cap impediment.

R. No ho descarto, segurament ho acabaré fent i segur que me’n penediré.

P. Hem vingut a veure les obres del Camp Nou i no li he preguntat res. En el famós informe de deficiències que el club va presentar el 2021, a banda de saber que els frànkfurts podien tenir traces de merda de colom, es parlava de fins a 86 punts de patologies estructurals de l’edifici que no han matat ningú de miracle. Què has sentit en veure l’estat de la reforma?

R. M’ha impactat visualment, i he pensat en la idea del soci del Barça, que en un 70% té una gestoria i viu a les Corts. Aquesta mena de persona que fa dos clics per obrir un link ha estat anant cada setmana a un lloc totalment degradat i decadent que posa en perill la seva integritat física, però no se n’ha adonat. Anar al Barça és per ells una cosa rutinària i sense emoció.

P. Com anar a missa.

R. Una mica, però en una catedral que cau a trossos. Com quan veus un amic teu després de deu anys, fet una puta merda, i li dius “tio, has d’anar al metge”. I no entens com la seva família no ha vist aquesta decadència absoluta i que acabarà consumit per un limfoma. Nosaltres veiem això com un temple i és una ruïna. Com quan el teu cotxe té vint anys però continues dient que mola tenir un Ford Mondeo. El soci és un zombi.

P. Entenc que la decadència material del Camp Nou té una correspondència directa amb la decadència de la institució.

R. Totalment. I el rentat de cara que es farà a l’estadi ja no estarà d’acord amb la salut del club, que si no desapareix continuarà penjant d’un fil, amb Laporta reunint-se amb Satanàs si convé, amb l’única sortida de convertir-lo en una societat anònima. De fet, la imatge present del Camp Nou, en demolició, és la que més s’adiu amb l’estat real del Barça.

P. Vol afegir alguna cosa més?

R. No, tio.