Bob Dylan, música i lletra respectivament

Músic i escriptor nord-­americà de família jue­va d’origen ucraïnès i amb cognom alemany, Zimmerman, s’agafa de pseudònim un nom cèltic, gaŀlès, Dylan, i Dylan ha quedat i Dylan és. Si Robert Zimmerman, com jo i com Llorenç Moyà Gilabert de la Portella, és “aigua fins a un setanta-cinc per cent” (al famós sonet que acaba preguntant “i per quin fi l’aigua aprengué a patir?”), podem afirmar que Bob Dylan és cançó tradicional nord-americana fins a un noranta-cinc per cent, almenys. “Braços i cames i carn i ossos” i la sang i els nervis i el budellam i els cinc o sis sentits són fets de cançó tradicional, en el sentit ample i viu que té aquest terme al seu país.

Un articulista dels anys vuitanta deia que Dylan s’havia fet explícitament cristià de no sé quina església perquè l’únic gènere tradicional que li mancava era el dels salms i himnes que es canten a missa, i no en podia compondre de bons si no es feia de la secta, és clar, si no s’ho creia (i al cap de tres discos ja ho va tornar a deixar estar).

Aquest nen cantaire de cançons, que ja a coŀlegi havia muntat un grupet de roc en rol, i que, amb memòria de músic, sap gravar-se al cervell (a l’ànima) les cançons que sent a la ràdio, a la botiga de discos, i on sigui, aquest músic quan arriba als anys preadults vol ser escriptor, li agrada llegir, i no triga a posar-se a escriure proses avantguardistes i poemes escrits amb concepcions rítmiques molt diferents dels poemes cantats, amb una llibertat d’imaginació americana desbridada parenta dels Miller, dels Patchen i dels beat i també dels poetes obscurs o anònims de la cançó popular, en tot el seu arc: la cosa country, espirituals, blusos, balades, rocs, romanços gairebé parlats mig cantats, ho coneix tot i tot li aprofita.

Country, espirituals, blusos, balades, rocs, romanços gairebé parlats mig cantats, ho coneix tot i tot li aprofita

Les moltíssimes cançons amb el tema del tren. Les de bandolers, de western, de noveŀla negra, de beure i de jugar. I les pistoles, perquè no hem d’oblidar que tot això passa en un país ple de gent que es pensa que la llibertat és portar pistola. I contra aquesta degeneració també esclata Dylan en més de quatre i més de cinc cançons.

El músic doncs es presenta de seguida com un escriptor: entre el 1962 i el 1967 treu vuit discos i un llibre. Però un dels discos reprodueix a l’interior de la coberta “unes altres menes de cançons” (que són poemes, i n’hi ha bastants), i en un altre hi presenta “11 epitafis esbossats”, que també són poemes. I uns altres tres d’aquests discos van amb uns textos que suposadament presenten el disc, en dos casos són proses salvatges d’aire despentinat, ara amb batecs latents, ara amb cops de puny directes, jocs atrevits de la imaginació, divertits i delirants, que venen de dret del dadà, i de l’absurd tradicional, i amb tot de referències a la cultura nord-americana, i cultura també amb el sentit més ample possible, des de Melville fins al presentador televisiu que en el seu moment i el seu país tothom sap qui és. I un tercer disc va amb una prosa clara i neta que ens parla de l’obra que tenim entre les mans per mitjà d’una rondalla en què lo delirant és lo que hi passa, amb uns tres reis riallers que busquen la clau que els obrirà el disc, que es diu John Wesley Harding, i és tot fet de cançons aparentment senzilles que semblen paràboles o que són paràboles i que qui sap com s’han d’agafar: són paràboles. Semblen bíbliques però són inventades seves.

Quan vol és senzill i fa cançons que arriben arreu, cançons d’amor boniques i originals, o de la denúncia que ve amb el vent

I el llibre de proses, Tarantula, del 1966, que alguns van qualificar de pitafi incomprensible que “més val deixar-lo i escoltar les cançons”. Però és d’una inventiva invectiva còmica enlluernadora, ràfegues de llampecs foraden l’existència, la consciència, la vida quotidiana (i l’altra!), mons que semblava que s’ignoressin es posen en contacte amb associacions sorprenents, i entremig, com si passéssim de la guitarra elèctrica a l’acústica, entre aquestes descàrregues de prosa s’hi intercalen minúscules escenes en format epistolar que fan partir de riure i són meravelles.

Per mi Dylan és dels grans poetes en anglès d’ara, i el seu localisme estatunidenc a proporció és més marcat que el de Foix amb lo català; passa que la seva localitat és àmplia i múltiple, i a més, com que són o han sigut els amos del món occidental, o s’ho pensen, es poden permetre de creure’s internacionals i que tot déu sap el seu idioma, i es consideren ciutadans del món perquè s’afiguren que el món és dels seus units estats.

Però Dylan canta a ‘Camí estret’ (2012) que hi ha una ferida sanguinolenta al cor del seu país que ve “de quan els britànics van calar foc a la Casa Blanca”: això va ser el 1814, en una guerra que és el primer intent imperialista (i fracassat) dels estats recentment units, quan van voler conquistar el Canadà, i a partir d’aquí “hem portat el saqueig i el pillatge fins a costes llunyanes”. I una estrofa de ‘Fals profeta’ es dirigeix al pallasso malvat que aleshores (2020) feia de president: “hola, estrany, hola i adeu, / tu governes el país, i jo també, / ets un matxo calent vell verd amb el cap tòxic, / i vigila que t’empresonaré”. El mateix Dylan el 1966 ja m’ho deia: “deixa estar aquesta / gent de hollywood que et van dient què has de fer; / els indis els acabaran matant a tots; / adeu, ens veiem als teus somnis” (Tarantula). La violència de la societat i de l’art americans, però a la contra: “vinga, dispara! només et cal un permís i un cor fluix” (també de Tarantula).

I quan vol és senzill i fa cançons que arriben arreu, cançons d’amor boniques i originals, o els cants de la denúncia que ve amb el vent que bufa, i cançons fortes de no-no-no-prou d’aquesta mena d’amor, i cançons d’històries inventades que són petites noveŀles, o aguts retrats, com també té lletres intrigants que fan anar de bòlit els seus milers de comentaristes, des dels que es pensen que fa doctrina cristiana, als que a cada metàfora una mica forta ja hi veuen els submons de la droga, i als que volen posar cognom a cada personatgessa de les cançons: els podríem dedicar això de la Tarantula: “mama, ajuda’ls! ajuda els que no entenen no entendre”.