Enlluernaments i atzagaiades

Som uns ionquis de la intensitat i de la immediatesa. Sempre ho hem sigut, però ara estem fora de control. Segurament aquesta ànsia d’intensitat té massa a veure amb la manera com vivim: sempre corrent, amb la sensació de no arribar a tot, de no tenir temps per a res; la solitud i la frustració de les nostres no vides. Per compensar-ho necessitem catarsis per la vena, és a dir, sublimar l’energia destructiva que tenim a dins i convertir-la en una cosa menys perillosa, més manejable i apta per a la vida en societat. Els entesos es barallen per acotar el significat del terme. Purificació, diuen uns. Purgació, diuen els altres. Ve a ser el mateix.

De la mateixa manera que hem de purgar els radiadors (treure l’aire del circuit) perquè la calefacció no grinyoli tot el dia i perquè sigui més eficient, també les nostres ànimes estressades exigeixen que les purguem, que obrim la vàlvula per descomprimir-nos i poder funcionar. El problema és que ens hem tornat impurgables, perquè el circuit està massa avariat i no tenim eines ni coneixements per canviar tot el nostre sistema i instal·lar-nos-en un de nou.

Si abans cardàvem o ens masturbàvem per rebaixar la tensió, ara ens fem una passadeta de Satisfyer, que proporciona orgasmes ben pulcres en un minutet. Si abans ens alleujàvem gaudint d’un bon àpat, ara tenim el glutamat monosòdic que crea la falsa sensació de gratificació immediata i potencia els sabors de manera addictiva. Si abans miràvem una pel·li o una sèrie, ara necessitem atordir-nos fent maratons; i no només això, sinó que el model narratiu de moltes produccions (sobretot americanes) és sempre el mateix: la ciència de l’story-telling és el glutamat de la ficció, ens dona la corba emocional que necessitem en el moment que ho necessitem, perquè ens tenen estudiadíssims. Si abans llegíem la crònica de successos, ara les xarxes alimenten la nostra necessitat de veure violència, despropòsits i horror per sentir que l’horror que tenim a dins és una minúcia al costat d’allò. Però resulta que les dosis que necessitem per anestesiar-nos són cada vegada més elevades. I el resultat, més pobre. Sí, tenim un orgasme, ens enganxem als Cheetos, ens emocionem amb les pel·lis, però són uns plaers succedanis, els falta genuïtat i intensitat. Són un premi de consolació. I això, en el fons, encara ens frustra més i ens torna més ansiosos.

Això també passa en el món literari i intel·lectual. Necessitem emocions fortes perquè ho trobem tot insípid. Posem-hi glutamat a la cultura. Aviam qui la diu més grossa, qui ensenya més el cony, qui és el ressentit més gran, qui es guanya més enemics, qui és més bel·ligerant. Adorem els trastocats perquè no estem tan lluny dels romans que gaudien dels espectacles de gladiadors. La lucidesa no val res en aquest món. Tampoc la sensibilitat. Només volem enlluernament i boutades. I mira que ens ho adverteixen des de ben petits: no miris el sol que et pot deixar cec. Cec i insensible.