Rachel Cusk: “El Jo està culturalment acabat”

Rachel Cusk ja no creu en la narrativa. La seva darrera novel·la, Desfilada (Les Hores), defuig qualsevol estructura que la pugui identificar com a tal. Hi ha una narradora que es trasllada a una ciutat europea i reflexiona sobre obres d’art; hi ha les vides de sis artistes de nom G; hi ha un atac aleatori pel carrer, un suïcidi en un museu, una mare que mor. De fons bateguen els temes cuskians per excel·lència, com la tensió entre vocació i biologia o la violència latent en els matrimonis de mitjana edat. D’alguna manera, el llibre catalitza totes les qüestions que obsessionen l’escriptora britànica —nascuda al Canadà el 1967— i que ja ha tractat en les seves onze novel·les anteriors i en tres llibres de no-ficció. Tinc mitja hora amb ella a les oficines de Libros del Asteroide, l’editorial que publica la novel·la en castellà. Em diuen que s’ha posat ferma amb els tempos perquè no li agrada fer entrevistes, cosa que intensifica la seva aura intimidant, però quan m’hi assec al davant i engego la gravadora es presta a la conversa amb generositat.

Pregunta. Em sento fatal perquè m’han dit que odia les entrevistes.

Resposta. De fet, em retiro de fer entrevistes. Sí, estic en aquest punt. Ja n’he tingut prou.

P. Bé, aquesta serà breu. Al pròleg de La feina d’una vida, el seu assaig del 2001 sobre els primers mesos com a mare, deia que probablement el llibre no interessaria a ningú que no fos una dona que passa pel mateix tràngol. Em pregunto si pensa el mateix de la seva ficció, quan tracta la tensió entre maternitat i creativitat.

R. Mentre escrivia La feina d’una vida pensava que no el voldria llegir ningú. Per tant, va ser molt impactant que tanta gent s’enfadés tant pel llibre. I de fet encara es llegeix molt. Suposo que tot segueix igual; tenir un nadó és una mena de situació essencial. No hi ha gaire a fer. Però, de fet, gent de tota mena llegeix La feina d’una vida. Al final el llibre va sobreviure, d’una banda perquè li és útil a persones en aquesta situació, i de l’altra perquè il·lumina la situació per als qui volen entendre-la. Aleshores, són qüestions diferents. Una és a qui et dirigeixes realment quan treballes. I després hi ha aquells a qui els agrada l’obra, que llegeixen l’obra, que entenen l’obra, que podrien ser altres tipus de persones. I crec que probablement és cert que encara m’adreço a l’experiència femenina, i assumeixo que el resultat també interessarà a altres. Però no provo de complaure ningú.

P. A Desfilada escriu sobre les vides de sis artistes visuals, als quals anomena G. En aquestes biografies, la identitat (ser home, dona, blanc, negre) condiciona profundament la llibertat creativa. Li interessen més els artistes que els escriptors?

R. Per a mi aquest interès ha estat una progressió natural, fruit de barallar-me amb la narrativa i amb la novel·la. Trobo que la novel·la està arrelada en una manera antiga de veure la vida com una història on cada personatge té un paper, cosa que no és real i que alimenta una manera de pensar destructiva. La imatge, en canvi, prové d’una esfera moral totalment diferent. La relació d’una persona amb una imatge no està regulada, és gairebé territori verge. Què fa, la gent, quan mira art? Si algú està davant d’un Rothko i li preguntes, això de què va?, li serà difícil respondre’t. Sempre m’ha interessat la qüestió del llenguatge en relació amb la imatge. He escrit bastant sobre art i és una mica com la psicoanàlisi: l’ús del llenguatge és totalment diferent. La meva idea era que, al final, aquesta sensació de correspondència en un silenci i en un espai de desconeixement podia donar una forma diferent a un text i, de fet, una forma diferent a la idea de la pròpia experiència. Hi ha parts del jo que es troben en la foscor i que s’il·luminen, o almenys s’energitzen, quan mires una imatge. Tot això podria ser una manera diferent de descriure el jo sobre una base imagística en lloc d’una base narrativa.

P. Alguns dels artistes de qui parla, com ara Georg Baselitz, Louise Bourgeois o Eric Rohmer, són més o menys identificables, però en amagar el seu nom es converteixen en una mena d’arquetips.

R. En la meva feina provo d’allunyar-me cada cop més de l’especificitat que pots trobar a internet. Suposo que no volia que el llibre tingués aquestes sortides cap a la informació, cap a una manera totalment diferent d’entendre la biografia. Sempre em sobta que en la història de l’art, i en l’escriptura crítica sobre art, hi hagi tan poca interpretació biogràfica. Això sempre m’ha semblat sorprenent perquè el més interessant és la psicologia del jo tal com s’expressa en la creativitat. Com no plantejar-se per què Rothko pintava els seus rectangles? Sempre m’ha semblat obvi que hi ha una profunda correspondència entre la manera d’expressar-se d’un artista i la seva identitat individual, però al món de les arts plàstiques aquesta correspondència sempre se suprimeix. A la literatura no és així en absolut, tothom vol saber si Thomas Mann era gai o per què Hemingway escrivia sobre machos (sic).

La novel·la està arrelada en una manera antiga de veure la vida

P. Bé, vostè mateixa ho ha experimentat.

R. En la meva feina, completament, sí. I llavors, per què hi ha aquesta mena de veto sobre les vides dels artistes visuals? Per exemple, fa poc vam anar a veure una mostra de Caspar David Friedrich. Normalment només en veus una obra aïllada en algun museu, així que veure-les totes juntes va resultar molt estrany. Què tenen, aquestes pintures? D’on ve aquesta estranyesa, que és una mena de tristesa i una relació molt ambigua amb la realitat? Doncs ara acabo de llegir alguns fets sobre la seva vida. Durant la infància, crec que a Suïssa, va créixer en un paisatge gelat i nevat, i un dia ell i el seu germà estaven en un llac gelat. Caspar David Friedrich va caure al llac i el germà va saltar a rescatar-lo i va morir. I penses, d’acord, això explica aquesta mena de distància amb la vida i aquesta estranya idea de mirar algú mirant alguna cosa que hi ha a tota la seva obra. Així doncs, a Desfilada presento la vida d’aquests artistes a través de la meva interpretació del seu treball. Vaig pensar, ha de ser possible que aquest quadre em digui alguna cosa sobre la persona que l’ha pintat. I, com deia, no és una interrogació que la cultura celebri especialment, tret d’alguns casos concrets, com ara Van Gogh. La gent sap que estava boig i que es va tallar l’orella, això a tothom li encanta. Tothom està boig per Van Gogh, i en part és perquè coneixen una mica la seva vida. I suposo que per això els artistes no volen que se sàpiga res d’ells.

P. La majoria de personatges femenins a Desfilada han de lluitar contra una tendència natural a gravitar cap a la domesticitat, a les “les arenes movedisses de la irrellevància femenina”. Fins i tot l’artista d’èxit G fantasieja amb agafar la seva filla i fugir, i acaba disminuïda pel seu marit. Em pregunto si ho veu com una tendència femenina per excel·lència.

R. No. Al llibre provo de fer un argument sobre una creativitat que tingui la feminitat com a base. Òbviament pots ser Joan Mitchell, o la seva equivalent escriptora, George Eliot, i bàsicament dir: no vull viure com a dona perquè és un carreró sense sortida. Perquè, qui té la llibertat? Qui és lliure d’expressar-se? Els homes. I què és el que impedeix que les dones s’expressin? El matrimoni, els fills. Per tant, no faré cap d’aquestes coses per tal de ser artista. I el problema amb això és que aleshores l’art femení surt d’un lloc estrany que en realitat no és la feminitat. He escrit molt sobre aquesta adopció dels valors masculins. I així, a Desfilada em faig la pregunta: què és realment una artista dona? Per a una dona és molt més fàcil ser escriptora que ser artista. Aquestes preguntes es fan molt més difícils en l’art visual.

L’art femení surt d’un lloc estrany que en realitat no és la feminitat

P. Però casar-se i ser mare ja no és una part inherent de l’experiència femenina. Al meu entorn, per exemple, moltes dones no es casen ni tenen fills…

R. En tindran, però d’aquí a cinc anys. De sobte diran, oh, no, m’he oblidat de reproduir-me.

P. Potser sí. Però d’altres trien no fer-ho, o no poden fer-ho. De tota manera, ja no hi ha el mateix imperatiu social envers el matrimoni i la maternitat. Això em fa preguntar-me, segons el seu parer, quina seria l’experiència vital femenina que sustenta un art femení.

R. Bé, però això no deixa de ser feminitat. Cal pensar una mica per prendre la decisió de no tenir fills, perquè el teu cos et diu contínuament que et reprodueixis. Presumiblement, pel que em dius, aquí hi ha una imatge positiva de la vida sense fills. Mentre que, en un altre lloc, la imatge d’una vida sense fills és com “pobreta, què t’ha passat?”. Així que cal fer front a tot això, i la decisió de fer front a tot això és una decisió femenina. La teva vida segueix sent la vida d’una dona. Perquè t’ho has hagut de pensar bé. A més, és un estat realment difícil en què mantenir-se.

P. Hi ha una escena a Desfilada en què la narradora és colpejada pel carrer. És una imatge molt similar a la del final de la novel·la Outline. En ambdós casos, l’aleatorietat de la violència desfà la dona. Em pregunto què la fa tornar a aquesta escena en particular.

R. En certa manera, la violència de la identitat, dels esdeveniments, de la vida personal, de la vida familiar, pot arribar a ser gairebé abstracta. I sovint es tracta la violència com un esdeveniment rar i aleatori, però de fet és part d’un continu. És una pedra de toc amb la realitat. Al llibre utilitzo la imatge del doble per explicar que el cos femení fa front a una violència biològica inherent. I com és que aquesta violència no et desfà de la mateixa manera que et desfaria que t’ataquessin pel carrer? Com a dona travesses moltes situacions així, però com que formen part del que s’espera i del que estàs programada per aguantar, d’alguna manera assumeixes la violència. En general, crec que la gent experimenta molta més violència física del que creu.

P. La narradora fa servir la imatge del doble, una mena d’alter ego que absorbeix la violència que pateix el seu cos. Em sembla que a la cultura actual li atrau el doppelganger com a metàfora la nostra manera dissociada de viure. Penso en produccions com Severance, The Substance…

R. En realitat pensava específicament en el part. I en com d’extraordinari és que les dones passin per això i que això no desaparegui. De fet, el que passa una mica és que te n’oblides. Això ho diuen sovint les dones que es queden embarassades per segona vegada, “com puc haver oblidat aquesta cosa extraordinària que em va passar?”. Ho he sentit dir moltes vegades i hi he pensat molt. Com pot ser que oblidis una cosa tan traumàtica, i que es torna més i més traumàtica a mesura que el jo femení es torna més complex i més igual? Hi ha mecanismes per oblidar-ho, per dissociar-s’hi, i hi ha l’anestèsia. Però et fan sentir una mica culpable, quan estàs embarassada i et pregunten, “tindràs un part natural?” “Ets una dona real?” “Passaràs pel que sempre han passat les dones, o no?” La supressió, o la dissociació, podria ser el preu de la cultura mental, que et diu que si vols ser una persona que pensa, has de tallar els vincles amb el teu jo animal. És una pregunta molt més gran que “estàs connectat amb el teu jo primitiu?”. El part és només un exemple d’això, però de quina manera pots tornar a ser una sola persona?

P. Una última pregunta. Al final, la narradora es passa a la primera persona del plural. Em vaig preguntar si era un homenatge a Les relacions humanes de Natalia Ginzburg.

R. O a Annie Ernaux. No. Però potser vaig tenir la mateixa idea que la Natalia. És un moviment que tracta del final del Jo, suposo, i la sensació que possiblement el Jo està acabat, no només com a part d’una etapa del desenvolupament de la vida individual, sinó també culturalment. El Jo, que ha dominat la narrativa durant tant de temps, que ha estat un lloc de legitimitat i gairebé de seguretat per la veritat, als meus ulls ha perdut el seu significat. I s’arriba al Nosaltres a través de la idea d’un trencament de l’autoritat, de la pèrdua del progenitor i del sentiment d’un col·lectiu d’individus molt més humils, que entenen que són els fruits d’una experiència compartida. I això és l’inici d’una manera diferent de narrar.

Desfilada

Rachel Cusk
Les Hores
Traducció de Núria Busquet Molist
168 pàgines. 18,90 euros