Mirar l’escola pel forat del pany a TV3

El primer encert de la sèrie estrenada aquest dimecres a TV3, Històries de l’escola, és el plural del títol. No es tracta de sostenir una tesi sobre models d’ensenyament ni de fer un tractat sociològic sobre les diferents tribus que integren el districte escolar, reduint el seu nombre a quatre trets principals. El responsable d’aquesta producció, Pol Izquierdo, i la seva gent s’han acostat a sis centres educatius de Catalunya i n’han filmat la seva vida durant 10 dies. No hi ha un narrador que endreci i deixi polit un determinat discurs. No hi ha entrevistes a ningú. Ni a estudiants, ni a mestres, ni a pontífexs de la pedagogia. Els capítols es construeixen a partir d’escenes de les quals la càmera del programa n’ha estat testimoni, una càmera, per cert, molt a prop dels subjectes del reportatge, però que no sembla gens intimidatòria.

Precisament perquè la població del món educatiu és, cada cop més, d’una diversitat enorme, ni que fos una sèrie tres vegades més llarga esgotaria el repertori d’exemples i situacions. Cap dels episodis que es viuen a la sèrie autoritza a fabricar una categoria que, per si mateixa, expliqui fàcilment el problema educatiu, però sí que mostren que el problema, els problemes hi són, i són grossos. Òbviament no tots els episodis poden tenir el mateix encert en la tria dels personatges principals -estudiants i professors- que donen una certa continuïtat narrativa. N’he vist dos capítols. L’inaugural, molt sòlid, visita un institut de Lloret. I un altre ha estat rodat en una escola d’alta complexitat de Barcelona on l’atenció a l’alumnat, una part notable provinent de la immigració, es perllonga fora de les aules. Per explicar-se determinades conductes cal saber què està passant a casa de l’alumne.

En aquest segon capítol, en un consell escolar, un mestre critica que la societat demani que l’escola sigui la solució de tot i un altre lamenta que aquesta mateixa societat que tan fàcilment delega en els professionals de l’ensenyament aprenentatges que no són de la seva competència exclusiva (urbanitat, correcció del masclisme...) no valori precisament la seva feina. “Ho tenim complicat”, conclou. Al primer capítol pràcticament no es veu com fan classes, moltes escenes són del professor intentant restituir un cert ordre o volent frenar conductes com un assetjament escolar. L’institut es veu en la necessitat d’acompanyar una diversitat molt gran amb un equip docent que es troba sense les eines que caldrien. Com resumeix un professor: tot ha canviat i hem de fer les coses de manera diferent.

La imatge que en treu l’espectador és que hi ha un col·lectiu, el dels ensenyants, desemparat i un ambient estudiantil inhòspit, incòmode, on has de ser d’algun bàndol. Hi ha estrès i tensió. I malgrat tot, es fa feina. Resulta significatiu que un dels protagonistes d’aquest primer episodi sigui el tècnic en integració social.

La sèrie ens deixa veure pel forat del pany una realitat d’una enorme complexitat i que acostumem a explicar-nos amb quatre idees simples, rudimentàries. Històries de l’escola obliga l’espectador a reflexionar sobre la importància d’una institució fonamental i fugir de judicis simplistes. I, sobretot, a acompanyar els mestres, els mestres que no es repengen en la rutina, en la seva tasca.