TV3 ens vol fer creure en fantasmes

És incomprensible que algú de 3Cat hagi pogut pensar, com així ha estat, que podia ser de profit dedicar uns xavos, ni que siguin pocs, a una sèrie com Aüc. Són sis capítols, avorrits, que insulten la intel·ligència, repetitius, extenuants malgrat la brevetat. Després d’haver-los vist, l’única conclusió que en pots treure és que TV3 ens vol fer creure en els fantasmes. No és una mala pel·lícula sobre un poltergeist (fantasma que es manifesta fent sorolls, clavant cops i causant desordre, segons el Wickcionario). Si fos això, encara... Però, llevat de l’episodi de cloenda, on s’intenta sense èxit muntar una ficció per provocar el pànic de l’espectador, el que es fa és defensar l’existència de fenòmens paranormals. Figura que es contracta un grup d’actors joves per rodar un curt de terror, però en realitat vol ser un experiment sobre la por i l’equip tècnic ha preparat uns quants efectes fora del guió. Roden en un hospital abandonat de Terrassa, a les fosques i amb llanternes. El problema és que en aquest lloc es produeixen fenòmens (sorolls, portes que es tanquen…) que, segons els responsables d’Aüc, no han estat creats pels tècnics d’art i trucatge.

El teòric de l’invent és Josep Guijarro. Ha dirigit revistes, ha col·laborat amb les principals ràdios espanyoles i ha publicat llibres sobre assumptes com ara hipotètiques visites d’alienígenes en un passat remot o sobre coincidències, sincronies i serendipitats. Al programa es presenta com a periodista i investigador de l’insòlit. I es fa acompanyar d’altres figures del gremi. Particularment per Laura Falcó, “experta en parapsicologia”; Pedro Amorós, “investigador del que és paranormal”, i Sara Artigas, “mèdium”. El lloc del rodatge és un conegudíssim hospital del tòrax abandonat de Terrassa —una ubicació que no es pot revelar, segons el text promocional de la sèrie, i que conserva molta “petjada psíquica”! La veritat és que pertany al Parc Audiovisual, i en aquest espai tan poblat de misteri, segons Aüc, s’hi han recreat infinitat d’escenaris com ara presons, hotels, comissaries, escoles, hospitals… La web d’aquesta localització esmenta més de vint títols rodats allí. Jaume Balagueró i Juan Antonio Bayona, per exemple, el coneixen molt bé.

Figura que es contracta un equip d’actors per rodar un curt de terror, però en realitat vol ser un experiment sobre la por

Perplexos davant la manifestació de tantes anomalies, Guijarro i Falcó seuen davant d’un vídeo i repassen les escenes rodades. Aquí es formula la teoria. I sentim parlar de “llocs amb molta infestació”, de pareidolia i teleplàstia en un món paranormal, de psicofonies, etc. Terminologia que cerca la proximitat amb la ciència per intentar homologar-s’hi. Un exemple singular d’aquestes maniobres és la d’Amorós instal·lant sensors que capten sons i veus que, llàstima, els humans no podem sentir. També Falcó va equipada amb estris que permeten fer preguntes a un ens que volta per allà i que les respon encenent llumetes. L’ús del català en l’altra dimensió sembla més viu que en aquesta. Alguns títols dels capítols volen ser suggeridors, com el del tercer, ‘L’hora del diable’. No se’n veu cap, com hauria de ser, però una noia ensenya l’hora del seu mòbil. Són les 3:33, que, ens il·lustren els experts, és l’hora en què, diu la llegenda, el diable va visitar Crist a la creu i se’n va riure.

Les escenes de la tropa juvenil són sempre iguals. Passegen per habitacions i pasadissos, acoquinats i amb cara d’espant perquè se senten sorolls, hi ha parets tacades de sang, etc. Són tals la misèria narrativa, les explicacions fantasioses sobre un lloc on han passat desenes d’equips de rodatge… que es fa molt difícil arribar al sisè capítol, tot i la brevetat dels episodis. Però el pitjor de tot és que una televisió pública aixoplugui aquesta mena de productes que, a propòsit del pensament científic, exploten una ambigüitat dolosa i dels quals tens la permanent convicció que et fan trampes.

I la ciència de veritat, on és a TV3?