‘Llegat’, una comèdia vitalista sobre la bretxa generacional

Love Is in the Air, Dolce vita, inevitables cançons d’Abba... Música vuitantera per acomodar l’espectador a la sala de l’Akadèmia mentre l’Àngels Gonyalons (Clara) passeja per l’escenari. Ja assegut tothom, la música esdevé tecno, electrònica (...alguna cosa així!). Resulta que estem en una discoteca on un noi de vint anys (Oriol, Pau Oliver) s’enrotlla amb un de 36 (Javi, Marc Pociello). Acaben en una habitació d’un hotel de luxe (el jovenet està forrat: fa malabars amb la Visa de la mama). Passat el cap de setmana, quan la mare del noi ja deu haver marxat, com cada dilluns fins al divendres següent, la parelleta arriba a la casa... però no. La mare és allà. Per poca estona. Ha venut el pisazo i ho té tot preparat per marxar en una furgo amb el seu fill a recórrer el món. Cal dir que el nen (mimat) no suporta la seva mare. I comença l’aventura, amb el rollete del cap de setmana esdevenint una mena de còmplice (al·lucinat: “Aneu molt ràpid, en aquesta família...”) per via telefònica.

“Allò que és creïble és allò més increïble”, argumenta l’autor de l’obra, Daniel J. Meyer, sobre una presumpta poca credibilitat en el plantejament de Llegat (evidentment, hi ha un motiu per emprendre aquesta aventura. Però si no el diem, millor...). I continua: “Perquè... et passen unes coses, a la vida! La vida és tan random... I si has d’escriure una història, doncs agafes l’excepcional, no allò que és més rutinari. Jo sempre recordo que cada capítol d’A dos metros bajo tierra, la meva sèrie preferida de sempre, començava amb una mort ridícula”.

Allò que és creïble és allò més increïble. Si has d’escriure una història, agafes l’excepcional, no el més rutinari

Els personatges (i els intèrprets) donen la coherència que cal a aquesta road-movie intensa, inesperada i al límit. “Els personatges a priori són insuportables, prepotents, materialistes... Mare i fill s’odien, però és una manera d’estimar-se [”odiar-nos i barallar-nos també va ser una manera d’estimar-nos”, claudicarà la Clara]. Mai no victimitzo, no m’agrada que la gent senti pena per un personatge”. Aquesta tensió generacional-familiar és difícil de trencar... “De vegades, millor que les baralles familiars del Nadal, és emborratxar-se amb els pares. Fuma’t un porro amb la teva mare!”, diu l’autor.

Per triar els actors de la parella es va fer un càsting amb més de 150 persones, però el personatge de la mare estava pensadíssim. “I l’Àngels Gonyalons va dir que sí de seguida, només llegir el text”, diu Meyer, encantadíssim. “És una actriu que sempre arrisca, molt valenta. Zero divisme, per part seva. Que calia posar-se uns patins i ballar Xanadú? Doncs som-hi! Ha estat un regal la seva participació”.

Meyer defineix Llegat com una “comèdia vitalista”. “Un amic em va dir que en sortir del teatre va trucar la seva mare per sopar amb ella”, explica. Amb el Javi al mig, l’obra parla dels joves i dels grans: “Per a mi són les edats més interessants: els joves volen canviar el món i els grans ja estan de tornada de tot. Els adults són els que controlen el món, els que no poden fer segons quines coses. Ells posen les normes, però els joves i els vells són els que se les poden saltar”, diu el dramaturg.

El contrast mare-fill, entre divertides coreos en els canvis d’escena i fragments de músiques pròpies d’una generació i l’altra, es recolza en una escriptura àgil i desacomplexada, un llenguatge del carrer, un català salpebrat amb expressions en castellà: “Hi ha expressions que sonen millor en un idioma: ‘palplantat’, ‘capficat’... són paraules catalanes genuïnes que potser faig servir quan parlo en castellà”, argumenta Meyer. “Però trobo que en parlar de sexe o de drogues, surt el castellà. Per què? No ho sé! És una riquesa poder fer servir els dos idiomes”.

Els joves i la gent gran són les edats més interessants, són els que poden trencar les normes que estableixen pels adults

Passa alguna cosa semblant en parlar amb els pares: “Jo he sentit pares dir ‘no me renta’. Ho han entès i ho utilitzen amb els propis fills. És incorrecte, esclar, però és una qüestió de comunicació”. Ella li proposa posar “música chispi” en la furgo i ell li respon “Lol?”; li ensenya fotos en paper que ell no entén per què no les digitalitza...

El tàndem amb la directora, Montse Rodríguez Clusella —com a A.K.A. (Also Known As), Scratch, Uppgivenhet...—, és a dir, la companyia AKA Teatre, funciona a la perfecció. “Jo vomito molt ràpid els meus textos”, diu el dramaturg, “Després, faig moltes versions, corregeixo molt, afino. Tinc una educació musical, llavors el que escric m’ha de sonar bé. Després ho miro amb la Montse i també amb els actors ja li donem la forma definitiva”.

És el mateix procés que ja està aplicant a tres obres en les quals està treballant. No revela gaire cosa: “Una és un encàrrec, una altra probablement es farà fora d’Espanya...”. Són els escenaris que va obrir amb A.K.A. (escrita el 2017), obra premiada i traduïda i representada en diversos països. De moment, gaudeix de Llegat, que estarà a l’Akadèmia fins al 2 de juny y a partir del setembre farà gira per Catalunya fins al gener.