‘Els criminals’. Llibertat sexual abans de la tempesta

Els mecanismes que porten un director a escollir un text són un misteri. Algunes obres escrites fa cent anys ens continuen interpel·lant, d’altres no han envellit bé i han de passar pel saló de bellesa. De vegades, el canvi d’imatge és tan radical que cal preguntar-se per què el director no ha escrit, directament, una altra obra. Amb Els criminals, la nova proposta de Jordi Prat i Coll a partir del text de Ferdinand Bruckner, passa una mica això últim. És innegable que la justícia continua sent un tema de gran vigència, i que algunes de les reflexions de Bruckner sobre la criminalitat encara l’encerten de ple. Tot i això, fa la sensació que el director no acaba de confiar del tot en el text, perquè li afegeix un pròleg, un epíleg i tota mena de farciments textuals.

Jordi Prat i Coll no li té por a la Sala Gran del TNC, com ha demostrat en muntatges com el divertidíssim Els jocs florals de Canprosa de Rusiñol o el finíssim La Rambla de les Floristes de Sagarra. En aquesta ocasió, les troballes es concentren especialment en la posada en escena. Laura Clos ha creat tres espais que funcionen tant des del punt de vista estètic com dramatúrgic: l’edifici del primer acte, pur 13, Rue del Percebe; el tribunal del segon (sobri minimalisme en negre), i el cabaret del tercer. Dani Espasa firma la banda sonora i dirigeix Jordi Cornudella (piano i clarinet), Jordi Santanach (clarinet i saxo) i Dick Them (contrabaix), amb melodies que dialoguen amb el jazz dels anys vint i Kurt Weill (gran moment on s’entrellacen ecos de Lili Marleen amb Mackie el Navaja). Montse Colomé mou i fa ballar els intèrprets amb la seva elegància i gràcia habituals, i la companyia s’entrega al joc amb ganes. És la dramatúrgia, l’adaptació de Prat i Coll, la que no acaba de funcionar, i que fa que Els criminals sigui un espectacle estrany, que no té clar en quina direcció ha d’avançar.

Passant a l’apartat interpretatiu, es nota que Joan Carreras s’ho passa bomba en el paper de buscavides encantador, amb un epíleg final on sintetitza Chaplin amb Liza Minelli i The Rocky Horror Picture Show. Cristina (ullassos) Plazas brilla especialment en el segon acte, entregant-se amb gust al joc que proposa el director: expressionisme berlinès i homenatge a Carles Santos, antinaturalisme i Sprechgesang. Maria Rodríguez Soto és una Ernestina un pèl accelerada a l’inici, que troba el seu equilibri en el segon i el tercer actes. La part jove de l’elenc és la més fluixa, exceptuant uns solvents Marc Tarrida Aribau, Eric Balbàs o Carme Milán. Ens quedem amb ganes que Kathy Sey i Carles Roig tinguin més tela per tallar en aquest drama coral.

Com tan bé retrata la pel·lícula Cabaret (Bob Fosse, 1971), la felicitat i la llibertat sexual de la República de Weimar es veuria truncada amb l’arribada dels nazis al poder. En el tercer acte, l’edifici dels veïns s’ha convertit en un tuguri de mala vida, on l’antisemitisme i la desconfiança entre iguals ja han fet acte de presència. Sabem que cal estar alerta: el feixisme sempre està a l’aguait, esperant pacientment a l’altra costat de la porta. La imatge final de l’espectacle, no obstant això, és tan estrambòtica que tira a terra tot el que s’havia construït fins aquell moment. El públic aplaudeix, estranyat. Recordarem aquest final durant molt de temps.