‘Ifigènia’: Tragèdia en vermell i negre al Teatre Lliure

El teatre postdramàtic està més relacionat amb el teatre predramàtic del que podria semblar a simple vista. Amb dos mil cinc-cents anys de diferència, l’antinaturalisme, la narrativitat i el fora de camp uneixen les tragèdies gregues amb l’escena més actual. A Alícia Gorina li agraden els reptes: després de fer pujar els seus pares a l’escenari, de dirigir textos de Sarah Kane (Blasted) i Víctor Català (Solitud), o de fer un espectacle a partir de la pel·lícula Les verges suïcides, la directora afronta ara la seva primera tragèdia. I no una, sinó dues: Ifigènia a l’Àulide i Ifigènia entre els taures, d’Eurípides, amb l’adaptació del creador i còmplice Albert Arribas.

La gran caixa escènica de la Sala Fabià Puigserver se’ns revela despullada, essencial, amb una capa fina de terra que s’assembla a un mar de cendres. Els escenògrafs Sílvia Delagneau i Josep Iglesias, juntament amb la figurinista Adriana Parra, ho aposten tot al negre i el vermell, amb espurnes momentànies de blanc, daurat i gris. Entre la violenta fredor de l’aparcament subterrani i la iconografia tràgica de Romeo Castellucci, aquesta Ifigènia rellegeix Eurípides en clau política i de gènere. Pares que maten les filles, fills que maten les mares, sang i ritual.

L’adaptació d’Arribas aposta per la claredat, mentre que la direcció de Gorina defuig del crit o la gravitas: els fets que relata Eurípides ja són prou heavies. El repartiment és d’alt nivell: Pere Arquillué és un Agamèmnon molt humà, més pare que rei, i Emma Vilarasau dibuixa una Clitemnestra forta i amb caràcter. Marta Ossó encarna de meravella una Ifigènia molt conscient de la importància política del seu sacrifici, i Pau Vinyals és un Aquil·les terrenal, un jove més en aquesta tragèdia que també té un punt de conflicte generacional. El sempre solvent Albert Pérez es desdobla en un Menelau molt humà i un personatge final amb sorpresa, que ens demostra com la guerra, el poder, la violència i la democràcia estan íntimament lligades entre si. El cor de cinc noies joves, finalment, simbolitza totes les verges, aquelles víctimes sacrificials normalment sense veu, que aquí narren, canten i comenten l’acció com en el teatre èpic. Al final, tot es redueix al mateix: déus, oracles, família, assassinats i política. Les coses, dos mil cinc-cents anys més tard, no han canviat tant.

Ifigènia

Text: Eurípides

Direcció: Alícia Gorina

Teatre Lliure, Barcelona

Fins al 2 de juny