‘El día del Watusi’. Crònica sentimental de Barcelona

La W del Watusi ja oneja al Lliure de Gràcia. Que l’estrena d’El día del Watusi no estigués exempta d’incidències afegeix una mica d’èpica i emoció a aquest projecte personal del director Iván Morales, que culmina ara, després de dos anys de treball. L’adaptació escènica de la monumental novel·la de Francisco Casavella havia de ser llarga per força (més de quatre hores, incloent-hi els dos entreactes) i contenir el soroll i la fúria característics de les aventures i desventures de Fernando Atienza. El risc i la imperfecció que la companyia defensava en la presentació de l’espectacle es tradueix en una proposta molt despullada, que prescindeix de tot el que és superflu per centrar-se en el que és important: la paraula i la interpretació dels actors. La història del nostre protagonista és la història de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya: de la misèria de les barraques de Montjuïc a la Transició (“ni brazos alzados ni puños en el aire”) que ens vam donar entre tots i el pelotazo dels anys vuitanta. Dels ponts als cotxes als sobres amb regals sucosos.

Enric Auquer s’estrena en el seu primer protagonista absolut en teatre amb un excel·lent: del nervi adolescent a la joventut desencantada d’un paio que ha envellit massa de pressa (i a còpia d’hòsties), en ell tot és veritat i gràcia sense impostura. L’elenc d’aquesta família watusiana és molt compacte, i hi destaca especialment una Raquel Ferri que es transforma en cada paper que interpreta (amb una Elsa colpidora), un Guillem Balart que crea personatges fascinants (i canta per Dylan de meravella) i un Xavi Sáez cada dia més encertat, que afegeix autoironia a la seva interpretació amb una gran intel·ligència. David Climent és, com fa temps que està demostrant, molt més que un actor “de teatre físic”, gran còmic i còmplice d’Iván Morales, i Vicenta Ndongo és tant la mare que professa el seu amor a crits i amb cleques com un convincent Don Jaime de Vilabràfim, i demostra, a més, que s’ho està passant bomba. Bruna Cusí és l’única que no s’acaba de llançar a la piscina, especialment a l’inici de l’espectacle, i és en el paper de la pija amb mobles de Vinçon on sembla que està més còmoda.

La ciutat és un personatge més en aquesta història: de les barraques de Montjuïc fins als merenderos de la Barceloneta i el rompeolas, de les pensions del Barri Xino a les mansions de l’Upper Diagonal, El día del Watusi respira Barcelona per tots els porus. Jose Novoa proposa un espai gairebé nu, canviant la disposició de la sala per crear un escenari en Cinemascope. La llum d’Ana Rovira és crua com una banda de punk (gran W inclosa), i Oriol Corral vesteix els personatges sense estridències, amb roba d’Humana que segurament ve d’aquella època. Les amfetamines, l’heroïna i la cocaïna són tan importants en aquesta (nostra) història com les cançons que sonaven a la ràdio o la beguda del moment, i Morales sap traslladar l’esperit de les nou-centes pàgines de la novel·la a un espectacle que, coses de l’estrena, baixa una mica de ritme en el seu segon acte. Amb totes les entrades venudes per a totes les funcions, és de justícia que El día del Watusi es torni a programar al Lliure (hola, Julio) i que giri per totes bandes. La W continua entre nosaltres, com una idea, com un mite, com un fantasma. “¡Qué pocas cosas son las cosas!”.