Recomanacions teatrals per al mes d’abril

La cartellera teatral de Barcelona continua farcida d’una mica de tot. Des de reminiscències del circ fins al teatre de text més clàssic, passant pel documental, un homenatge musical, denúncia al masclisme o una perfomance teatral.

‘Pazzo’. Versus Glòries, del 4 al 28 d’abril

Roberto G. Alonso dirigeix Jordi Banacolocha i Adrià Salazar en aquesta obra de Fèlix Herzog que parla de les èpoques passades, de les glòries, dels triomfs, dels èxits. Èpoques èpiques, sobretot si es miren des d’un present depriment, agònic, on s’ha acabat la inèrcia. Pazzo ens ubica en les ruïnes d’un circ que ja no és més que un munt de records, d’estris, d’il·lusions. En Francesco va ser l’amo i la gran estrella d’aquell circ, juntament amb el pare del Dàrius. El jove, però, només n’ha sentit a parlar, d’aquella època daurada. Li costen d’entendre certs lligams familiars, certes obligacions... I li costarà d’entendre que en Francesco decideixi, una dècada després, muntar un espectacle de comiat. Una idea de bojos... o no. Una obra nostàlgica i emotiva que en certa manera ens pot recordar la brillant Sono io, de Circus Ronaldo, que vam poder veure al Grec de l’any passat. (65 minuts)

‘Songs for the bitch-witch women’. Centre de les Arts Lliures, del 4 al 21 d’abril

Mariona Naudin investiga en aquesta peça de nova creació, una mica performance, una mica musical i una mica teatre, com funciona el mecanisme que divideix l’esfera pública de la privada i com aquesta escissió regula el que es pot dir i el que no. El joc escènic busca provocar una mirada crítica sobre la violència de gènere envers les dones partint del cas d’Ana Orantes, cremada viva pel seu marit després de fer públics els maltractaments constants que havia patit durant 40 anys en un programa televisiu, a Canal Sur, que va impulsar la primera llei de violència de gènere de l’Estat espanyol. L’espectacle és un concert d’una dona-monstre que es transforma constantment, que és una i que alhora és tots.

‘Dónde reírla’. Sala Fènix, del 3 al 28 d’abril

La tragèdia de la Dora la manté amb el passat i el futur en suspensió. És filla d’un desaparegut de la Guerra Civil Espanyola i mare d’una desapareguda de la dictadura militar argentina. Però aquesta obra de Triana Doce, amb Mireia Rey i Rosa Nicolás a l’escenari, és un cant a la vida a través de l’enllaç entre mare i filla. Un cant als vincles irrompibles, més enllà dels girs de la vida, dels silencis i del temps. Dins dels programes Memòria històrica i Feminismes de la Fènix, aquesta història és un símbol de les grans esquerdes històriques: les vides robades dels que desapareixen i les vides suspeses dels que continuen vivint. Dónde reírla explica la història de dones que han lluitat i resistit durant les dictadures, a Espanya i a l’Argentina. (75 minuts)

‘Casa calores’. Sala Beckett, Del 10 d’abril al 19 de maig

La Sala Beckett rescata un dels primers textos de Pere Riera, inèdit als escenaris, que ve a ser una fotografia personal tendra, sensible i nostàlgica del pas del temps. A la casa de la Carme, Casa Calores, vivim la història d’un matrimoni, el de la Carme, i la de quatre amics que hi viuen l’adolescència, la joventut i el primer apropament a l’edat dels adults. Emma Arquillué, Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Rosa Renom, dirigits pel mateix Pere Riera, ens faran testimonis de les complicitats i els secrets que arrosseguen i veurem com les debilitats i les pors de cadascun d’ells van erosionant els llaços que, de jovenets, creien que mai no podrien desfer-se del tot. Casa Calores és un viatge pels racons de la memòria.

‘La màquina Hamlet’. Sala Atrium, fins al 28 d’abril

“Em fa gràcia pensar que aquesta és l’obra que hauria escrit Shakespeare si hagués viscut 450 anys”, diu Marc Chornet, director de Projecte Ingenu i d’aquesta peça de Heiner Müller. “Actualitza un clàssic transformant-lo en una peça nova que, en el fons és Hamlet si visqués avui, amb els problemes que tindria avui, amb els mals contemporanis”. Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya són dos personatges aïllats del món (Hamlet i Ofèlia) , amb els seus problemes, de rics, esclar, mirant d’ocupar l’espai de l’altre. Una Ofèlia, doncs, que es rebel·la després de tants segles d’esclavatge com a dona. Tot en una habitació d’hotel, una mena de no-lloc que Chornet concep com una metàfora de la ment de Hamlet.

‘Les dones sàvies’. El Maldà, del 3 al 28 d’abril

Les dones sàvies s’ha convertit en un dels clàssics del teatre català. Aquesta versió lliure i divertidíssima de l’obra de Molière que van crear Ricard Farré i Enric Cambray el 2016 continua fent bolos pertot arreu i ara torna a la casa mare, el Maldà, per enèsima vegada. “Era un repte”, deia llavors Farré. “Entre altres coses, perquè reduïm els 13 personatges a vuit, i els actors, a nosaltres dos”. I, entre altres coses, també, perquè l’obra respecta escrupolosament el text original (l’adaptació va ser a càrrec de Lluís Hansen i Júlia Bonjoch) i la intenció crítica de l’autor: primer la de la mare que vol casar una filla amb algú important (el senyor Cunill, ni més ni menys!) i després la de les dones sàvies (mare, cunyada i primogènita), que s’eduquen en un refinament i una erudició que es porten còmicament a l’extrem. Aquestes senyores estirades són la representació de tota una classe social que viu de les aparences, de quedar bé, del què diran i, per descomptat, del com ho diran. (70 minuts)

‘Jauría’. Romea. Del 4 d’abril al 5 de maig

Jordi Casanovas, un dels mestres del teatre documental, després de plasmar el cas Bárcenas a Ruz-Bárcenas, el 2014, va tornar a posar un jutjat al damunt d’un escenari amb Jauría, un text teatral extret fidelment de les declaracions dels acusats i de la denunciant al judici a La Manada, el grup de cinc amics que, al començament de les festes de San Fermín del 2016, a Pamplona, van violar una noia en un portal. Ángela Cervantes, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas, dirigits per Miguel del Arco, representen aquesta ficció documental on la noia torna a ser victimitzada, havent de donar encara més detalls de la seva intimitat. El cas va sacsejar conceptes de la masculinitat, l’agressió sexual i el consentiment fins a canviar les lleis a Espanya. (85 minuts)

‘Fairfly’. Espai Texas. Fins al 26 de maig

Quatre companys de feina (dos d’ells, marit i muller) reben un correu electrònic informant-los que l’empresa farà un Expedient de Regulació d’Ocupació. Els seus llocs de treball estan en perill i es reuneixen per veure com han d’actuar: arrossegar-se per mantenir-se en les condicions que sigui? Plantar cara a la companyia? Organitzar un comitè de resistència? O capitalitzar l’atur (”se’n diu així, oi?”, es pregunten) i crear una start-up i... canviar el món? “Canviar el món? Segur que volem canviar el món...?”, es pregunten. Una obra amb el segell inconfusible de La Calòrica de fa... set anys! que manté tota la seva vigència. Marca La Calòrica. Joan Yago va escriure un text àgil, divertit, proper i crític que dirigeix Israel Solà i interpreten, com si estiguessin reunits al menjador de casa nostra, Xavi Francés, Esther López, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura. (80 minuts)

¡Ocaña (reina de las Ramblas)’. Espai Texas, 12, 13, 20 i 27 d’abril.

Joan Vázquez no pot negar que ja se sent una mica Ocaña. També per enèsima vegada torna a Barcelona amb aquesta obra en la qual es va ficant en la pell de José Pérez Ocaña, pintor, esvalotador, ànima lliure i performer de la Barcelona canalla dels setanta. El monòleg (cantat, recitat i interpretat per Vázquez) és tan crític com ho va ser Ocaña. “Ell era tot color, queer molt abans que el terme s’encunyés”, diu, mentre no deixa de sonar la guitarra. L’obra ens presenta un conferenciant setciències que comença a explicar la història d’Ocaña i, de cop, esdevé el mateix Ocaña. Joan Vázquez, llavors, comença a parlar en primera persona, acompanyat per la guitarra de Marc Sambola. No ens cal res més per fer volar aquest “monòleg amb cançons” (segons definició del mateix Vázquez) barrejat amb el teatre documental i amb l’autoficció. De fet, recorrem la vida d’Ocaña, des que va arribar a Barcelona, el 1971, fins a la seva mort, al seu poble, Cantillana (Sevilla) el 1983, amb 36 anys. (70 minuts)