L’estrella que es va vestir de sol per acomiadar-se

Joan Vázquez ja està apoyao en el quicio de la mancebía quan s’encenen els llums de l’escenari muntat a la plaça del Botànic de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès). I comença amb la copla: Oooojoooos veeeerdes... Al seu costat, el guitarrista Jordi Costa posa l’accent a les seves paraules i la melodia als seus cants. L’actor es va ficant en la pell de José Pérez Ocaña, pintor, esvalotador, ànima lliure i performer de la Barcelona canalla on va arribar el 1971 de Cantillana, el seu poble natal, a Sevilla. Aquesta funció d’Ocaña, reina de las Ramblas (que veurem a la sala Trono de Tarragona la primera setmana de setembre), escrita per Marc Rosich i amb música de Marc Sambola, va tancar dissabte passat el festival En Veu Alta (Eva), que des del 4 de juny ha ofert “narració i tradició oral” a pobles del Penedès. “A això li diem fer territori i fer cultura”, diu la presidenta d’Eva, Jordina Biosca. “Expressar-nos en llibertat”, postil·la l’actor.

Más información

Ocaña: un cop de puny de realitat

Els angelets d’Ocaña

“No em vaig reprimir mai tant com ara amb Facebook”

D’una altra manera, seria impossible donar la paraula a Ocaña. El monòleg (cantat, recitat i interpretat per Vázquez) és tan crític com ho va ser Ocaña. “Ell era tot color, queer molt abans que el terme s’encunyés”, diu, mentre no deixa de sonar la guitarra. L’espectacle transcorre a ritme de les coples, ara, El día que nací yo, interrompudes pel mateix Ocaña (ehem, per Vázquez) per explicar detalls crus i saborosos: “Mig Barcelona underground va passar pel meu apartament, amb set balcons a la plaça Reial, i l’altre mig... va passar pel meu llit”. Riuen les prop de 150 persones que omplen la plaça (convenientment separades i amb mascareta), gent madura, algun adolescent, joves. Alguna veterana del lloc: “Marcel·lina, per què li diuen la plaça roja a aquesta plaça?” “Per les rajoles”. No, no és per Ocaña. Ell no era roig: “No em fa falta carnet de cap partit”, diu. “Jo soc més que llibertària, libertataria!”. I sona Yo soy esa... “Déu-n’hi-do, amb les coses de la identitat...”.

La plaça és el lloc més fidel a la història d’Ocaña: “El meu escenari va ser el carrer, sense els límits d’un escenari”, proclama. “I el meu vestuari, roba dels Encants,” diu, traient d’una calaixera un xal enribetat que, amb un gest malabarista, es col·loca sobre les espatlles. I per la plaça fa desfilar artistes, cantautors, comediants, dibuixants... i mariners, que pugen per les Rambles. La cançó, és clar, Tatuaje, convertida en l’autobiogràfica i trista història d’un amor perdut: “Si te lo encuentras, marinero, dile que yo muero por él”. Ningú no el va trobar i Ocaña es va quedar orfe del mariner que el va enamorar.

No falten aventures que, després de passejar per les Rambles fins al Cafè de l’Òpera (“Nazario vestit de Salomé; jo vestit sense calces”), van passar a ser carceràries: “Quins tres dies vam passar a la Model!”, recorda el pintor. “Hi havia un motí, quan ens van ficar... i jo, saludant com una reina”. Aquesta Barcelona que —i ara parla Ocaña després de mort— “va quedar domesticada per al ‘92, maquillada sota mil capes de ciment”.

Versos de Lorca (amb música de Sambola) serveixen per narrar una vivència tràgica i real: “Una cançó s’ha mort abans de néixer”, ens explica Ocaña, trist, sobre un amor a Cantillana, on “tots estaven borratxos de religió”: “Els mateixos que van matar Lorca van ajudar el meu Manolo a clavar-se la pistola a la templa”, denuncia.

És paradoxal que un dels moments més bonics de la seva vida fos el de la seva mort, el 1983, probablement malalt de sida (“amb tot el que em vaig arribar a follar!”), però desenraonadament tràgica, quan una bengala li va cremar el vestit en una processó, al seu poble: “El dia que em vaig morir...”, canta des del més enllà, “va ser preciós”. Carlos Cano entra en el repertori amb la cançó que li va dedicar: “Se’n va anar vestida de dia, se’n va anar vestida de sol... un àngel dolent li estarà cantant a Déu Ojos verdes o María de la O”.