Carlos Casas i Filipa Ramos: “La natura és estrangera a casa seva”

Un frare i un ase discuteixen sobre la suposada superioritat humana en un llibre que Anselm Turmeda va escriure el 1417 en català, molt abans que els conceptes d’especisme i canvi climàtic arribessin al nostre vocabulari. A partir del 20 d’abril, a la Biennal d’Art de Venècia, els sons dels animals que Turmeda va descriure a La disputa de l’ase ressonaran entre les parets de l’antiga nau marítima que acull Catalonia in Venice i dialogaran amb gravacions obtingudes d’onze parcs naturals i espais protegits de casa nostra. Bestiari és una instal·lació immersiva que combina imatge i so per oferir l’adaptació contemporània d’un text antic que té més vigència que mai. Al darrere hi ha l’artista i cineasta Carlos Casas i la comissària Filipa Ramos, que han estat seleccionats per l’Institut Ramon Llull per representar l’ecosistema artístic català en l’exposició d’art més antiga i prestigiosa del món.

Pregunta. Com hi arribeu, a La disputa de l’ase?

Resposta Casas (CC). Va ser una sorpresa que va aparèixer en la recerca d’un projecte anterior. La catapulta va ser un altre llibre, The Case of the Animals versus Man, escrit per la Brethren of Purity, la Germandat de la Puresa. Era una societat secreta de filòsofs i pensadors de l’actual Síria, que van ser generadors de molta saviesa al món musulmà i que van acabar influint també els textos clàssics. Anselm Turmeda era mallorquí, però després de convertir-se a l’islam se’n va anar a viure a Tunis. Si llegeixes La disputa de l’ase, es fa evident que Turmeda, a part d’haver llegit Ramon Llull, també havia tingut accés The Case of the Animals versus Man o algun llibre similar.

Resposta Ramos (FP). El sorprenent de tot això és que, fa molts anys, el Carlos ja m’havia parlat d’aquest llibre, que havia inspirat Anselm Turmeda per escriure La disputa de l’ase. És una d’aquestes coses que curiosament tornen, i fa gràcia pensar que el que es veurà a Venècia, en realitat, té l’origen en una conversa de fa temps.

P. Què és el que us va cridar més l’atenció, de La disputa de l’ase?

R (CC). Adonar-me que és un dels primers llibres que es van escriure en català, va ser una revelació. I llegir-lo encara ho va ser més: el text tenia relació directa amb les meves investigacions artístiques. Parlo de la posició humana en relació amb els animals, la predominança d’unes espècies per damunt de les altres i la possibilitat d’un diàleg entre l’animalitat i la humanitat. Després, evidentment, Turmeda tracta altres temes. Hi ha una crítica implícita a la religió que ressegueix tota l’obra. Vaig creure que era perfecte, el text. A vegades passen aquestes coses, tot apareix perfectament alineat, i va ser un senyal per triar el projecte endavant.

P. Què ens diu de la cultura i la literatura catalanes, que tinguem textos del 1400 que aborden aquestes problemàtiques?

R (CC). Hi ha idees que ens semblen molt modernes, però no ho són. Per mi és important fer valer que, als temps de Turmeda, ja hi havia algú amb aquesta voluntat de comunicació, que buscava explorar els punts de contacte amb les altres espècies, des del respecte i la modernitat. És un llibre que, si el llegeixes avui, en el context actual, no és tan diferent de tota la literatura que ha anat sorgint sobre la qüestió interespècie i la reivindicació dels drets dels animals, que també és present en la majoria de centres d’art contemporani actualment.

P. Quin interès artístic tenia, per a vosaltres, el text? Quin fil vau estirar, per convertir La disputa de l’ase en una obra d’art?

R (CC). Tota la qüestió relativa al so, que és un dels pilars fonamentals del meu treball artístic. El protagonista de La disputa de l’ase es desperta en un locus amoenus, un bosc frondós i idíl·lic, i, de cop i volta, té la capacitat d’entendre els animals. Desapareix el llenguatge i, per tant, no hi ha frontera, entén el so que emeten els animals com un flux que brolla, sense intromissions. El punt clau del text, per mi, és el plantejament del so com aquesta lingua franca entre nosaltres i les altres espècies. Aquest és el lligam que em connecta amb aquest text que es va escriure el 1417: el fet que el so és la llengua per comunicar-nos amb la resta del món. No només amb els animals, sinó amb l’entorn, amb la terra, amb diferents elements naturals. En la meva pràctica, el so m’ha donat aquesta possibilitat.

P. Com es comunica amb nosaltres, la natura, a través del so?

R (CC). Una de les grans fascinacions que he tingut sempre és l’ecologia sonora. És la capacitat de desenvolupar tecnologies de captació de so per estudiar la relació de l’ésser humà amb la natura. Sigui amb micròfons normals, micròfons de captació d’ones de ràdio o hidròfons, que ens permeten gravar sons sota aigua i accedir a un altre nivell del coneixement, a noves informacions sobre la natura.

La clau de ‘La disputa de l’ase’ és el plantejament del so com la ‘lingua franca’ entre nosaltres i les altres espècies

P. Me’n pot posar un exemple?

R (CC). Quan vam començar a treballar amb hidròfons, fa més de trenta anys, eren uns artefactes gairebé militars que es col·locaven sota l’aigua per diversos motius. Però ens van permetre captar els sons de les balenes. Això va canviar la manera com percebem i ens relacionem amb aquests animals, fins al punt de fer possible que aquesta espècie pugui ser protegida. Les balenes es van fer sentir i allò va ser un moment de comunicació entre la seva espècie i la nostra. Llegir aquests moments de la història és important per al meu treball artístic. M’interessa fer servir el so com a punt de contacte entre l’espectador i la natura, perquè interactuïn des d’un altre angle, a través de les sensacions que ens provoquen les freqüències sonores.

P. Què pot arribar a suscitar, el so, al nostre cos?

R (CC). Una de les experiències més increïbles que he tingut treballant amb elefants és comprendre realment com entenen i fan servir el so d’una manera diferent. És com si et llancessin directament unes freqüències molt baixes que et provoquen una reacció concreta en el cos. És una cosa que estem acostumats a sentir amb la música, però no li donem importància. La música produeix unes vibracions que ens creen una sensació, i els elefants fan exactament el mateix amb un cert tipus de freqüències. Creen aquesta espècie de circularitat, de connexió, entre nosaltres i ells. Aquest és possiblement un dels exemples més clars del valor del so en l’actualitat.

P. Com connecta, tota aquesta investigació, amb Bestiari, la peça que representarà Catalunya a Venècia?

R (CC). El projecte per a la Biennal, en realitat, té tres nivells que és important que s’entenguin. El primer és una adaptació de La disputa de l’ase, totalment contemporània i abstracta, fent servir el so. El segon vol captar l’estat dels parcs naturals de Catalunya, també a través del so. Amb un sistema d’especialització, uns micròfons que són l’última tecnologia per gravar ambients, hem documentat la qualitat sonora dels nostres parcs.

P. Com ha estat el treball que hi ha al darrere de les gravacions?

R (CC). Hem col·laborat directament amb totes les institucions que treballen per preservar la natura. Des dels que són a dalt de la piràmide fins als treballadors dels parcs naturals, hem vist la quantitat de dedicació, amor, passió que hi ha allà. El diàleg amb ells ha sigut interessant, els hem demanat què pensen, quins indrets calia documentar tant sí com no… Hem topat amb espècies que no es veien des de fa molt de temps. Hem capturat sons que són gairebé mitològics, com la tramuntana del cap de Creus, i d’altres que tenen a veure amb els canvis ambientals, com alguns ocells migratoris que han modificat les seves rutes, o les cotorres invasores que ara viuen a Sant Gervasi. Les gravacions són documents de valor, que ens expliquen com són els nostres indrets més rics sonorament. Els hem de fer valer perquè no es perdin. El projecte és també una tasca de salvaguarda per protegir-los.

P. Per salvar els sons de Catalunya?

R (CC). Sí, per a mi era important la dimensió de patrimoni del projecte, que fos un sistema de documentació. Que duri tota la història, que quedi en mans de Catalunya i que sigui un punt on tornar perquè deixi constància de l’estat dels parcs naturals el 2023 i 2024. Que les noves generacions entenguin el que s’ha fet malament o potser el que s’està fent bé.

P. I el tercer nivell del Bestiari, quin és?

R (CC). Aquest prové de la meva passió pel so. Volia presentar el so com un element capaç d’alterar el sistema fisiològic humà. Amb les últimes tecnologies de reproducció de so, he volgut comparar la manera d’entendre el món dels animals amb la de les persones. A la instal·lació hi trobaràs set altaveus que representen set espècies diferents. Algunes són autòctones de Catalunya, però d’altres formen part de l’imaginari d’un bestiari medieval o provenen del text de Turmeda. D’altres m’interessen especialment perquè fan servir un sistema de difusió de freqüències per comunicar-se. La meva idea és que l’espectador, quan entri en aquest espai, sigui com el protagonista de La disputa de l’ase, que és jutjat per aquestes diferents espècies d’animals i hi estableix un diàleg.

P. També hi apareix la veu de la Marina Herlop.

R (FR). Des d’un principi vam imaginar que, després de tota aquesta experiència de l’espectador amb els entorns i amb els animals, seria interessant tornar a la veu humana, per posar de manifest que la veu també forma part d’aquesta capacitat de connexió. Vam pensar que la Marina hi encaixava perfectament, per la seva recerca, per les seves maneres de compondre i també per la seva meravellosa veu. Li vam demanar que fes aquests moments d’experimentació amb aquesta llengua quasi primordial, que imaginés una veu que podria dialogar amb totes les espècies del Bestiari i hi intentés establir aquests contactes.

P. Com heu obtingut els sons dels animals que no són autòctons de Catalunya, com per exemple el de l’elefant?

R (CC). Això ha estat gràcies a Chris Watson, el gravador de sons naturals més important del món. Té un dels arxius sonors més complets que existeixen, i ens va facilitar algunes gravacions per crear aquesta composició amb altres animals que no són propis del territori català, però que aporten aquesta possibilitat d’experimentar amb les freqüències i les nostres reaccions fisiològiques.

P. Quins són els set animals amb els quals interactuarà l’espectador?

R (CC). Hi ha una serp, un dofí mediterrani, un ase que vam gravar en un santuari de rucs catalans a la Catalunya central, les abelles, que són abelles gravades a Eivissa, ratpenats, elefants i la cotorra, una espècie que és invasora i que vam gravar a la zona alta de Barcelona.

R (FR). Els responsables dels parcs naturals estaven molt sorpresos que volguéssim incloure cotorres dins el projecte, però té una explicació. El tema de la Biennal d’enguany l’ha plantejat el curador Adriano Pedrosa, amb el títol Foreigners Everywhere, és a dir, estrangers a tot arreu. Volíem qüestionar la dimensió de l’estranger incloent-hi tot el que no és humà, per no parlar-ne des d’una dimensió antropocèntrica. En realitat, el món natural i la biodiversitat han estat sistemàticament marginalitzats, fins al punt que la natura es troba en situació de ser estrangera a casa seva. També volíem qüestionar terminologies que potser en la comunitat científica estan molt naturalitzades, com ara la d’espècie invasora. Si ho penses, políticament i discursiva, té unes connotacions molt complexes. Qui és l’invasor? Qui és l’estranger? Fins i tot en la publicació que acompanya el projecte de Venècia hi tenim un text preciós de la Yayo Herrero, que escriu des del punt de vista de la cotorra per imaginar una coexistència diferent, un futur en què convivim millor.

R (CC). La instal·lació permet experimentar tot el rang de freqüències auditives que pot oferir el regne animal, dels elefants als ratpenats, o, el que ve a ser el mateix, des de l’ultrasò fins a l’infrasò, que són nivells auditius imperceptibles per l’oïda humana però que se senten amb el cos, perquè el cos accepta aquestes vibracions fisiològicament.

P. Parlem de la publicació que acompanya el projecte. Com la vau concebre?

R (FR). Hem demanat als diferents col·laboradors que escriguin un text personal amb relació a cada animal que apareix a la instal·lació. Hi han participat persones de l’escena literària i artística de Barcelona, com Eva Baltasar, que parla de l’elefant, Pilar Codony, que parla de l’ase, o Chus Martínez, dels dofins, o l’Helena Vilalta, que escriu sobre els ratpenats. També hi han escrit persones que formen part de l’avantguarda del pensament ecològic i de l’art, com Emanuele Coccia, sobre les abelles, o Lucia Pietroiusti, a qui li ha tocat parlar de les serps. El resultat és una publicació que explora les diferents afinitats que es poden tenir amb un animal. Els textos ofereixen una lectura des de la memòria, però hem volgut representar el futur, i ho hem fet amb dibuixos de cada animal fets per infants. Són preciosos, gairebé abstractes.

P. S’ha fet servir la paraula immersiu, que està a l’ordre del dia, per referir-se al projecte de la Biennal. En quin sentit serà una experiència immersiva visitar-lo?

R (FR). Volíem relacionar el projecte amb tota la tradició d’ambients, que és un concepte clau en història de l’art, i que difereix una mica de la idea d’instal·lació artística. És un projecte immersiu en el sentit que té una dimensió espacial i temporal pròpia, que per nosaltres s’activa a partir de la idea de somni. Si entres en l’espai de Catalunya a Venècia, veuràs que té una arquitectura única, sense parets que el divideixin. Nosaltres no hi hem posat cap paret, n’hem potenciat l’obscuritat, i hi hem afegit altaveus diversos amb una dimensió gairebé escultòrica, són com si fossin tòtems. Els altaveus et guien i et porten d’un lloc a l’altre, entre sons que gairebé mai has sentit i que, com deia el Carlos, potser sentiràs a través de la panxa o altres parts del cos.

R (CC): La qüestió immersiva, que potser és una paraula de la qual s’abusa ara mateix, nosaltres l’entenem d’una manera molt directa, quasi literalment. Volíem simular un moment hipnagògic, el punt just entre el somni i la vigília, que també ens apareix al text de Turmeda. En aquest impàs entre el somni i la realitat, potser tenim accés a una veritat que només es troba en aquest punt.

P. Creieu que estem més entrenats a mirar que a escoltar?

R (FR). Sí, és cultural. A més, sense dubte, som criatures visuals. Culturalment, la visió és un sentit dominant, i a les ciutats ens hem acostumat a no escoltar tant, a suspendre l’audició perquè hi ha moltíssima contaminació acústica. Vivim en tensió i anem amb els ulls molt oberts, perquè no se’ns passi res. Però em costa entendre que el meu gos tingui un mapa de la ciutat on vivim que no sigui visual, com el meu, sinó olfactiu. Amb Bestiari també volem convidar les persones a imaginar què significar tenir un altre cos i relacionar-se amb el món des d’altres angles.

P. Cap on va el so de Catalunya? Quins sons emetrem, d’aquí a uns anys? Haurem deixat de sentir coses que ara tenim normalitzades?

R (CC). Amb aquesta experiència hem viscut coses molt impactants de primera mà, com ara la sequera, que està produint un canvi en la manera de relacionar-nos entre espècies, i això afectarà directament el so dels nostres boscos i parcs. Serà un punt d’inflexió. Les gravacions que hem fet servir per a Bestiari, encara que potser són la dimensió més amagada del projecte, poden acabar sent la darrera prova que tindrem de la riquesa que han acollit alguns dels parcs naturals de casa nostra. Espero que les futures generacions facin ús d’aquest material, que sigui un punt de referència per entendre què vam ser o el que podríem ser.