Mayoral i el pes de la matèria

Quan la Galeria Mayoral va fer tres dècades, es va regalar una seu a l’Avenue Matignon de París. Era una aposta arriscada en una plaça especialment dura, i això que ningú podia imaginar-se que pocs mesos després esclataria la pandèmia. Superada aquella tempesta, la galeria catalana s’ha consolidat com un referent de l’art modern i de postguerra. Enguany compleix cinc anys més, i ho celebra amb la inauguració a Barcelona d’un nou espai dedicat exclusivament a l’art contemporani que té els tres germans Mayoral al capdavant. Cal tenir els peus ben arrelats a la terra per poder saltar ben enlaire, cap al cel. Aquestes paraules de Miró les manlleva Jordi Mayoral per explicar aquesta necessitat de ser forts a la teva pròpia ciutat. També cita Chillida —un altre artista fetitxe de la galeria— quan parla d’aquesta voluntat de créixer i d’obrir-se al món, d’oferir una plataforma als artistes que treballen aquí i, a la vegada, portar talent de fora. Aquesta seria la gènesi d’una Galeria Mayoral que s’expandeix com un arbre majestuós, arrelat a la terra i amb les branques vigoroses. Com els garrofers i les oliveres del Mas Miró a Mont-roig, com els roures i els faigs del Chillida Leku a Hernani.

La invitació no donava peu a confusions: Consell de Cent, 286. El nou espai de Mayoral comparteix adreça amb l’original perquè ocupa un local simètric en els baixos d’un edifici de l’Eixample. Com que em vaig perdre la inauguració oficial, m’hi vaig presentar uns dies més tard. Un operari arreglava la porta de vidre de la nova Mayoral, així que vaig entrar per la de sempre i em vaig trobar Explosion, una exposició ben articulada que feia dialogar la pel·lícula Zabriskie Point (1970), de Michelangelo Antonioni, amb quadres d’Equipo Crónica, Antonio Saura, Juana Francés, Eulàlia Grau, Joan Miró, Antoni Tàpies i Manolo Miralles, alguns dels pesos pesants de la cartera d’artistes de Mayoral. En acabar-se el recorregut d’Explosion —i amb tota la lògica del món—, la galeria de sempre comunicava directament amb la nova. De la caixa blanca i polida passaves a una altra caixa immensa i diàfana que no amaga res: ni la volta catalana del sostre, ni els pilars de ferro pintats de blanc, ni les parets marcades pel pas del temps i pels usos previs. Una aposta crua i despullada d’artificis que signa el taller d’arquitectura de Jorge Vidal i que és l’embolcall per acollir nova vida, noves mirades. A mi se’m va revelar en nou obres al·legòriques de gran format: una instal·lació de samarretes de segona mà, xarxes de pesca tenyides, matalassos antics amb un capçal de fusta pintat en pa d’or, teles amb aplicacions pictòriques de làtex i brodats... I, entre totes elles, la deliciosa interfície de l’espai buit que relliga Mater, l’exposició inaugural que explora la interrelació entre artista i material.

El plantejament de la comissària Chus Martínez posa en dubte una de les màximes de l’art, aquella que defensa que històricament s’ha pensat des de l’eternitat i per a l’eternitat, per mantenir-se incorrupte, igual a si mateix, aliè al pas del temps. A Mater totes les obres exposades tenen en comú el material tèxtil i la seva capacitat de retindre la memòria individual i col·lectiva. Hi ha res més quotidià? Hi ha res més agosarat? Segons la comissària, són les dones artistes les que tenen menys prejudicis en usar materials mudables a l’hora de crear per la seva proximitat a tradicions i maneres de fer que no tenen l’origen en les Belles Arts. I assegura que, a pesar d’aquesta elecció, les seves obres poden romandre en els nostres sentits perquè tot forma part d’un cicle natural. I que també poden sacsejar consciències perquè són capaces de mostrar, qüestionar i denunciar allò que passa al nostre voltant. I què hi passa? Que hi ha desastres ecològics, que hi ha una altra manera de veure el món, que hi ha caos, violència i consumisme, necessitat de cures... A Mater ens ho expliquen cinc artistes: la colombiana Carolina Caycedo, la brasilera Cinthia Marcelle, l’argentina Catalina León, la mexicana Pia Camil i la catalana Marga Ximénez, que mereixeria un capítol a banda per la seva mirada sagaç, tan íntima i poètica que fa créixer tot el relat.