Pla i Muntanya
Una de les impressions més fortes va ser ‘El quadern gris’, l’obra mestra de Pla, llegit mentre m’anava impregnant de la poesia de Bob Dylan, Pau Riba, Pi de la Serra i Brassens
A coŀlegi, quan jo hi anava, llibres i assignatures eren en castellà i la literatura que ens encolomaven anava del cant del Cid als camps castellans de Machado, passant pel Quixot i pels escrits de Larra, i jo m’ho empassava tot alegrement perquè moltes d’aquestes coses eren coses que m’agradaven, i que encara, algunes, m’agraden. D’altra banda, al poble de l’Escala, que era i és el poble de ma mare, ja hi havien començat a arribar els estiuejants estrangers, que en aquells primers anys encara no eren anomenats turistes sinó “francesos”, i jo em vaig fer amic d’uns nens de la meva edat i amb deu anys ja parlava francès i llegia els tebeos francesos, i m’hi vaig subscriure i tot.
I encara, d’una tercera banda, a casa hi teníem el català dels llibres del pare, molts dels quals eren d’abans de la guerra però també n’hi havia forces de després, i entre això i l’ajut dels pares de seguida vaig apendre a llegir i a escriure en la meva llengua. Durant els anys d’adolescència o de joventut (no ho sé ben bé, no em veig amb cor de fer-me’n un calendari objectiu) vaig llegir molta noveŀla i molt d’assaig, m’ho empassava tot, de les gramàtiques de Fabra a la noveŀla del senyor Esteve de Rusiñol, que me n’apuntava les paraules que em venien de nou, i les rondalles mallorquines de Jordi des Racó, i el català descordat de Juli Vallmitjana, i l’oceanografia de l’Ors, i els estudis de Fuster sobre poetes, moriscos i capellans, i les històries marineres de Ruyra, i els contes de Víctor Català, i el Sagarra de la Vida privada, i aleshores un dia els avis em van regalar els primers quatre o cinc volums de l’obra completa de Josep Pla, de l’editorial Destino, i em vaig empassar amb entusiasme El quadern gris. A casa el pare ja hi teníem, de Pla, la magnífica Vida de Manolo contada per ell mateix, que és una altra de les visions d’aquella increïble Barcelona d’abans de la guerra que retrobaria a Aloma (Rodoreda), a Una mena d’amor (Jordana), a Camins de França (Puig i Ferreter), a Un film (Català), a L’auca de la Pepa (Pons i Massaveu) i altres. També llegia coses més “modernes” com els escrits de Maria Aurèlia Capmany o les noveŀles de Joan Vila Casas. De tot en prenia apunts, de llengua i d’allò altre que encara m’interessava i m’interessa més: la iniciació a la filosofia, que diria Bertrand Russell (també llegit en traducció catalana), en el sentit més ample i més ampli de la paraula filosofia. A la poesia, d’una manera així de seriosa, hi vaig anar entrant de més gran, de més adult, si és que es pot dir que mai he arribat a adult. Entremig havia après anglès, primer amb els contes de Poe i els de Wilde, i més endavant amb els poetes, començant per e. e. cummings (que sempre signava en minúscules), i amb els assajos de Henry Miller.
Els dietaris de Pla són un exercici de reescriptura feta amb tota la intenció. En surt un llibre que posaria al costat de la prosa de Montaigne
Una de les impressions més fortes, per mi, aleshores, va ser El quadern gris, l’obra mestra de Josep Pla, llegit mentre al mateix temps m’anava impregnant de la poesia de Bob Dylan i de la de Pau Riba, a més de la de Pi de la Serra, i de la de Brassens, gran mestre de mètrica, per mi. Tres coses van conformar la meva joventut: 1) aquest seguit de lectures, amb els primers intents d’escriure; 2) els embolics de l’amor i la sensualitat, importantíssims; i 3) la lluita, l’antifranquisme, absorbent i que ho tenyia tot de transcendència personal i coŀlectiva, d’iŀlusió i de por, de molta por, perquè jo era espantadís i perquè tot era clandestí, tot: la lluita, l’amor i la literatura, unes coses eren del tot clandestines, les altres ho eren a mitges, però sempre i en tot havíem d’anar amb un ull obert mirant a veure si vindria la policia a confiscar-nos llibres, pamflets, amors i, en definitiva, la vida.
El famós quadern gris de Pla, publicat el 1966 (quan Pla tenia quasi 70 anys) es presenta com un dietari de quan en tenia vint o vint-i-un, però no són coses escrites rememorant la seva llunyana joventut, no. Són els dietaris que ell realment havia escrit el 1918-1919 represos els anys 1960 i reescrits, amplificats per aquí i retallats per allà. No són un exercici de memòria, són un exercici de reescriptura feta amb tota la intenció. I en surt un llibre que jo el posaria al costat de la prosa de Montaigne… i no n’hi ha gaires més d’aquesta categoria.
Després, el 2004, Xavier Pla va publicar els originals del primer quadern gris, uns escrits del 1918-1919 a partir dels quals Josep Pla havia fet el quadern gris definitiu. Aquest llibre, que es titula així, El primer quadern gris, és interessantíssim tant per veure les coses que Pla reaprofita sense retocar-les gens, les que reprèn però polint-les o refent-les, i també les que deixa córrer. No ens en podem acabar de refiar, perquè hi ha coses, al primer quadern gris, que no apareixen al quadern “definitiu” però sí que surten en altres llibres, per exemple en un que es va publicar el 2017 amb el títol (absurd, posat pels editors) de Fer-se totes les iŀlusions possibles, quan al pròleg hi queda clar que el llibre s’hauria hagut de dir “Notes disperses volum II”, o potser “Noves notes disperses”. Com ara aquesta, que prové del primer quadern gris: “Veure plorar una criatura enfurismada és com veure un cep a la tardor entrada, sense fulles, abans d’ésser podat”.
Aquest llibre inclou unes quantes notes disperses que no entraren al volum d’aquest títol de l’obra completa perquè no passaven la censura, com ara aquest tros de la pàgina 208, escrit el 1962, que diu que Espanya “és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques. Gairebé tota la societat que bull, sobretot els professionals, n’és afectada. Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol. El fet de la producció d’una qualsevol esquerda que deixés passar l’aire produiria l’enderrocament de tot l’embassament. Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable”. Escrit amb la sintaxi anacolútica però comprensible típica de tants moments de Pla.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.