‘Una noia i un soldat’, de Teresa Pàmies: La guerra de tota una generació

En una carta del 8 de maig de 1964, Teresa Pàmies explica a l’escriptor Rafael Tasis que havia escrit la seva primera novel·la, La xiqueta de Balaguer, sobre una adolescent que es fa dona durant la guerra. Reconeixia en aquella carta el substrat autobiogràfic del text, però feia èmfasi en l’element ficcional: “L’únic personatge que podríem dir ‘autèntic’ és la mare de la Cinteta, que fou la meva mare, morta en circumstàncies dramàtiques després de la Guerra Civil”. El nom de la protagonista d’aquella primera novel·la, avui perduda, correspon al nom de la protagonista d’Una noia i un soldat, novel·la que Pàmies va acabar d’escriure a Barcelona durant els primers sis mesos de la tornada de l’exili. El mecanoscrit està datat el febrer de 1972, assenyala Montserrat Bacardí, responsable de l’edició i introducció d’aquesta novel·la que ara, després de quasi 50 anys de la seva última redacció i de 12 anys de la mort de l’autora, es publica per primera vegada.

La recuperació d’Una noia i un soldat, com també d’Aquest serà el principi, novel·la d’Anna Murià publicada fa pocs mesos, resulta doblement interessant: perquè implica reivindicar dues grans autores amb trajectòries editorials diferents, però totes dues marcades per l’exili, i perquè permet incloure en una tradició no gaire àmplia —afirmà Joan Fuster que “no sovintegen les novel·les catalanes que la prenen [la guerra] com a tema” perquè “no és per als escriptors que volen publicar a Catalunya una referència fàcil”— dos relats que afronten la guerra tot partint de l’experiència personal, però transcendint-la: la ficció és per a aquestes autores l’eina per universalitzar una experiència comuna. A aquestes dues qüestions, caldria afegir una tercera: l’element generacional. Totes dues novel·les narren l’experiència de la guerra d’aquella generació de joves la vida dels quals es va veure completament trasbalsada per un conflicte que mai haurien imaginat. “Situant ‘les pàgines viscudes’ en vigílies d’aquell trasbals, podrien semblar-nos irreals, idíl·li­ques, falses, tramposes. No ho eren, ja que ningú, sobretot els joves, no sospitava que, sota el sol de l’eixida de les Rosers i les Trudetes, els càlculs freds d’una part reduïda dels homes del nostre temps, a casa nostra, preparaven el gran desori”, reflexiona Cinteta, el personatge de Pàmies, recordant la seva juvenil admiració per Folch i Torres.

Una noia i un soldat dialoga amb la novel·la de Murià, però també amb Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, perquè, més enllà de les evidents diferències de gènere i estil, totes tres van ser escrites al llarg de molts anys, van tenir altres versions —en el cas de Pàmies, assenyala Barcardí, molt probablement el seu origen està en aquella primera novel·la— o altres títols, i van veure la llum després de la mort de les autores. El temps d’escriptura i la distància cronològica respecte de l’experiència viscuda i narrada és essencial per entendre Una noia i un soldat, sobretot per comprendre la veu d’ella, de Cinteta. En la narració de Cinteta es barreja la veu de la jove militant del JSUC, però també la de la dona madura que reviu aquells anys i la seva relació amb Tonet. Hi ha una doble mirada en el relat de Cinteta, la mirada immediata i la mirada reflexiva que apareix amb el temps. Aquest joc de miralls no el trobem en el cas de Tonet, el jove pagès que ha de marxar a la guerra, de la qual, ens explica la Cinteta a la primera pàgina, no tornarà.

El fil conductor és el retrobament, durant la guerra, dels dos joves a Barcelona: ella s’està a l’Hotel Colón i ell baixa des del front per retrobar-se, després de temps sense veure’s, una tarda de pluja. Aquesta anècdota, reviscuda per Cinteta i narrada des de la immediatesa per Tonet, funciona com a eix entorn del qual Pàmies construeix una novel·la de veus que s’intercalen, com ja havia fet, el 1971, a Testament de Praga, on no només confluïen, alternant-se, la veu de Tomàs Pàmies amb la de la seva filla, sinó també dues temporalitats, el present de la filla i el passat del pare. A Una noia i un soldat, Pàmies replica aquest exercici, perquè més enllà de la història d’amor d’aquests dos joves, li interessa mostrar diferents maneres de viure la guerra, no només pel lloc que cadascú ocupa en el conflicte —la militància i el front—, sinó també pel món del qual provenen. Perquè és cert que els dos joves han crescut en el mateix context i han compartit jocs d’infància, però ell ve d’una família conservadora i ella ha crescut sentint els seus pares debatre de política i, sobretot, escoltant el seu pare, home d’esquerres decebut amb la República.

“Si dura molt (la guerra) no crec que la República pugui aguantar, amb tants comitès i carnets, i això que deien que formant l’Exèrcit Popular només hi hauria combatents republicans, però no és veritat, perquè cada divisió és d’un carnet, només que encara no es diu i encara és pitjor”, diu Tonet. A través d’ell, Pàmies, com Orwell a Homenatge a Catalunya, observa la divisió de l’esquerra i els conflictes interns. En canvi, Cinteta, amb un discurs més monolític, li permet explorar l’experiència bèl·lica des de la militància. Dues formes de viure el conflicte i d’enfrontar-se a una joventut que no és la que esperaven. Al rerefons, la ciutat de Barcelona i el poble, que també representen maneres diferents de viure la guerra, que es filtra en la llengua, en l’idioma i en les paraules que s’utilitzen. Una noia i un soldat ens narra la guerra des de perspectives diferents, una guerra que, més enllà del lloc des d’on es narri, ho va canviar tot, començant pels dos protagonistes.

Una noia i un soldat 

Teresa Pàmies 
Adesiara Editorial
272 pàgines. 18 euros