Sucre, cant i paper

Com saben els historiadors, el passat no existeix. No dic que se l’inventin, perquè si és segur que el passat ara no existeix, també podem assegurar que en algun altre moment havia existit, que va existir, si no ens falla la memòria. L’altre axioma de la historiografia és, o hauria de ser, que cada casa és un món. A la península Ibèrica, deia no recordo quin savi medie­valista, si et desplaces setanta quilòmetres o setanta anys, tot canvia.

Quan feia jo de secretari de la dietista i gastronomista Eliana Thibaut Comelade (que és el cognom català Comalada escrit a la francesa), autora de llibres de cuina medieval catalana, un dia li vaig preguntar fins a quan durava la cuina medieval, i em va dir que fins al Renaixement. Ah, molt bé, vaig dir jo, i el

Renaixement, quan comença? I em va dir: quan el sucre desbanca la mel. Després, amb els anys, he vist que tenia raó i que això era en temps d’Ausiàs March, quan d’Itàlia arribaven modes noves, en literatura i en tot: una de les novetats, provinent de Sicília, era un sistema industrial (industrial d’època preindustrial, és clar) de refinar la canya de sucre, la canyamel, en una mena de fàbrica o de molí que en deien trapig. Al país de València, i sobretot a la regió de Gandia, se n’hi van muntar molts. Ausiàs va reconvertir bona part de les seves terres de Be­niarjó per conrear-hi la canyamel. Canviar de cultiu, i havent-hi de construir un tros de séquia i un assut nous, era una cosa complexa, amb plets i discussions a no sé quantes bandes, especialment pel que toca a l’aigua. Als camperols no els agradaven aquests conreus mig industrials, però als amos sí. Ausiàs, doncs, en aquesta faceta de senyor, de propietari, escolta el batec del temps, avança enllà de l’edat mitjana, és innovador. Gràcies al trapig. Llegint medievals veig que hi havia certes coses, però no sé ben bé com eren, veig que passava això i allò, però no sé com s’ho feien. Com vivien els que treballaven al trapig? En quins llits dormien? Què cantaven?

Ignorem com s’ho feia físicament Ramon Llull per escriure els mil de pàgines que va escriure

Una altra indústria preindustrial és la del paper. Quan Jaume I­ s’a­podera de València, un dels guanys que té un impacte fort i immediat, per ell i els seus, és el del centre paperer de Xàtiva, el més important de tot l’occident, islàmic i cristià. Els catalans, tan aficionats als contractes i a les escriptures i a apuntar-ho sempre tot, en disposar amb facilitat del bon paper xativí patiren una hipertròfia de la paperassa burocràtica i de tota mena: per als anys que van de mitjan segle XIII fins a mitjan XV, l’arxiu de la Corona d’Aragó és el segon més ric d’Europa després del Vaticà.

Sabem què diu tal document i què explica tal autor, però el conjunt de la imatge, llum, olors, sensacions, gestos, la manera com es cordaven les mànigues de la gonella… quasi tot acaba caient al terreny de la suposició i de la imaginació, si és que ens ho arribem a mig imaginar. Conclusió: no sabem com vivien. Se sap, per exemple, que el poeta Jordi de Sant Jordi era un músic exceŀlent. La resta ens l’haurem d’imaginar: els divuit poemes que se n’han conservat devien tenir música, i segurament els cantava; pot ser que son pare fos músic: un document diu que Jordi (si és que realment es tracta d’ell) i la seva germana “eren fills de un moro captiu qui aprés fou cristià e llibert”. Aquest “captiu” (que vol dir esclau) devia ser un esclau de luxe, dedicat a l’entreteniment musical i artístic dels amos, és a dir, un esclau músic culte. El rei Alfons el Magnànim protegia músics i dansaires, tant si eren moros com jueus o cristians. És possible que la germana del poeta, Isabel de Sant Jordi, hagués fet de ballarina. Ell va arribar a l’important càrrec de “cambrer del rei”, que no trigà a fer-lo cavaller, i per això ara el veiem com un guerrer aristòcrata, però podria ser que fos d’origen moresc i fill d’un exesclau. El que és segur és que coneixia bé la poesia catalana-occitana i estava al dia dels italians i francesos. I que sabia l’art del dictar, del dir que encara arriba. I que morí jove.

Una altra cosa que ignorem és com s’ho feia físicament Ramon Llull per escriure els mils i mils de pàgines que va escriure. Al capítol 291 del Llibre de contemplació diu: “Així com de gales e de goma e de vidriol e d’aigua se forma tinta...” (les gales són les excrescències o cassanelles que creixen al tronc dels roures, la goma és goma aràbiga, el vi­driol­ és sulfat de coure o de ferro, i l’aigua segons algunes receptes ha de ser aigua de pluja, i en unes altres diu que pot ser vi). Però això ho escrivia, Llull, o ho dictava? No es pot aclarir perquè dictar, a més del sentit corrent, també té el de compondre: “Aquests proverbis féu e dictà mestre Ramon Llull de Mallorca venint d’ultra mar en l’any de nostre senyor déu Jesucrist mil tres-cents e dos”, diu el colofó del llibre Mil proverbis. A Mallorca l’any 1300, quan Llull en tenia 69, havia arribat la notícia que els tàtars, entre Turquia i Síria, al país que en deien l’Armènia Petita, havien guanyat una gran batalla contra els musulmans. De seguida Llull es va embarcar per anar a predicar als tàtars, però quan va arribar a l’altra punta del Mediterrani va comprovar que la notícia era falsa. Allà va aprofitar per enllestir-hi uns quants llibres més, després es va quedar un temps a Xipre, que hi tenia coneguts, i entre moltes altres coses hi va escriure tot un tractat de retòrica, i en acabat, ja el 1302, va tornar cap a Gènova: durant el trajecte, amb més de 70 anys i en vaixell, va concebre i escriure, o dictar, els Mil proverbis, que de fet són mil trenta-un. Potser els va compondre mentalment i se’ls va guardar a la memòria (del cervell) per tal de dictar-los a un escrivent un cop en terra. El colofó citat és d’un manuscrit mallorquí del mateix segle XIV; a València n’hi ha un altre, posterior, que atribueix a Salomó els proverbis de Llull.

El que es manté més sencer dels temps de Llull, Jordi de Sant Jordi i March són els escrits, com ara aquest, dels Mil proverbis: “Quan obediència canta, llibertat de voluntat plora”.