Teresa Lanceta a Céret. Quan teixir també és escriure

“Quien escribe, teje. Texto proviene del latín textum, que significa tejido. Con hilos de palabras vamos diciendo, con hilos de tiempo vamos viviendo. Los textos son como nosotros: tejidos que andan”. Només algú amb l’agudesa d’Eduardo Galeano podria condensar tant en tan poc. La seva és una invitació a estirar del fil, a ordir una trama, a des­envolupar un nus, a brodar un text deixant-lo ben embastat. El lèxic de la costura també és el de la literatura, com ha reivindicat en més d’una ocasió Irene Vallejo. L’autora de L’infinit dins d’un jonc està convençuda que els primers narradors —o els primers transmissors de coneixement— van ser dones, i que ho feien mentre estaven ocupades en menesters que no han merescut cap reconeixement: potser teixien, potser brodaven, potser cosien. Aquesta intimitat col·lectiva del fil i de l’agulla ressona amb la solitud de qui s’enfronta a una pàgina en blanc. Si Galeano assegura que qui escriu teixeix, la pregunta és... qui teixeix, escriu? La resposta es diu Teresa Lanceta.

“Si on ouvrait des gens, on trouverait des paysages. Si on m’ouvrait moi, on trouverait des plages”. Només algú amb la sensibilitat d’Agnès Varda podria ser tan gràfica i tan poètica a la vegada. Tots portem un paisatge endins. Si obríssim la cineasta belga apareixerien les seves platges, que tan bé va retratar en un documental homònim en el darrer tram de la seva vida. En canvi, els paisatges de Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) són de terra endins. Un exemple és una jarapa que evoca Horta de Sant Joan, el poble d’origen de la seva mare, i que va fer durant un estiu reaprofitant tires de roba vella i llanes de colors que va arreplegar per la casa familiar. Aquesta peça inèdita —que ja suma 40 anys— és la que obre el recorregut de Teresa Lanceta. La memòria teixida, la retrospectiva que el Museu d’Art Modern de Céret dedica a l’artista catalana fins a principis de juny. Però els paisatges que van canviar-li la manera de teixir —o hauríem de dir d’escriure?— són els que va descobrir a l’Atles mitjà, on es va enamorar de la hipnòtica geometria de les catifes rurals amazigues.

Abraçar les línies horitzontals, defugir les verticals, jugar de tant en tant amb les diagonals. Aquesta nova gramàtica va portar Lanceta a abandonar definitivament l’orografia dels paisatges, també dels urbans on retratava els anys noctàmbuls viscuts a Ciutat Vella. En aquest tomb estilístic, es va enamorar del mètode, de la repetició d’un mateix gest, de no necessitar un dibuix previ ni cap tipus d’inspiració. Només fluir amb el teler, crear lentament gaudint d’aquella melodia repetitiva. Li agradava poder marxar d’allí i, en tornar-hi, continuar teixint com qui copia mil vegades la mateixa frase. “Però jo volia alguna cosa més emocional”, confessa enmig de la visita a l’exposició. Un dia va ferir un quadre per accident i, quan va pensar com arreglar-lo, li va venir al cap una imatge de la infància: el iaio d’Horta de Sant Joan amb els pantalons sargits. En aquelles primeres puntades al llenç va encentar un nou llenguatge pictòric, una manera d’expressar-se que anava més enllà del bastidor, més enllà del teler, més enllà de la matèria. Amb els quadres cosits transcendia el temps i l’espai com qui llegeix un haiku.

Els paisatges de Teresa Lanceta són de terra endins, com la ‘jarapa’ que evoca Horta de Sant Joan, poble d’origen de la seva mare

La narrativa de Lanceta sempre s’ha arrelat en les tècniques tèxtils tradicionals, que ha estudiat a fons fins al punt d’escriure’n una tesi. La seva poesia s’ha expandit gràcies a l’experimentació. Això passa quan cus retalls de teixit i de llenços pintats. O quan retalla aquests mateixos llenços en desenes de tires i les teixeix entre elles. O quan juga amb la trama i l’ordit d’un tapís com qui fa un joc de paraules. El resultat és una obra subtil i poderosa que parla de la memòria individual i col·lectiva des de l’abstracció geomètrica i, sobretot, des de la carn pròpia. Tot aquest llegat li ha valgut el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2023 i li ha permès encetar l’any amb exposicions a Valladolid, Dallas i aquesta de Céret, que té el privilegi de mostrar molta obra inèdita. I és que Lanceta, a més de creadora incansable –amb 72 anys segueix en actiu al seu petit taller de Mutxamel— té el bon gust d’agradar-se i de col·leccionar-se. I, així, anar fent camí.