Nadia Hafid: “El món de l’art s’aferra a una idea academicista del dibuix”

A les 17.00 hores, el pati interior del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es transforma en un camp de futbol. Nadia Hafid (Terrassa, 34 anys) es manté estàtica, enganxada a un dels enormes murals que decoren els murs del pati per esquivar una pilotada més que plausible. “La típica nena que des de petita s’imaginava subjectant una paleta davant del cavallet” es va formar en arts aplicades al mur a la Llotja i va passar per les aules de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona abans de reconciliar-se amb el còmic, la seva gran passió. “Cada cap de setmana, la meva mare ens portava a mi i als meus germans a la biblioteca, era la sortida especial. Allà la meva germana i jo ens perdíem durant hores a la secció del còmic. El còmic forma part de mi, el vaig aparcar durant el temps que vaig estudiar Belles Arts per com està de mal considerat en el món acadèmic, però era qüestió de temps que m’hi reenganxés”, reconeix. Després de dues obres d’èxit, ara celebra el premi Finestres de Còmic en català, pel seu projecte Mala olor, una història de terror psicològic, assetjament laboral i crítica social que sortirà a principis de l’any que ve.

Pregunta. El còmic no és art?

Resposta. Això em van fer entendre. El món de l’art continua aferrant-se a una idea academicista del dibuix, amb la natura morta i el retrat d’una model. Som al 2024, ha plogut molt en la història de l’art per entendre que el dibuix va molt més enllà, abasta tots els formats, i l’important és que serveixi com a eina per reflexionar. Tots pintem quan som petits, i en créixer ho abandonem per la incomoditat que ens genera fallar. Què és dibuixar bé o malament? Animo especialment els adults que agafin el llapis i surtin de la línia, que s’enfrontin a aquesta incomoditat.

P. Precisament, la incomoditat és present en moltes de les seves il·lustracions. És el seu senyal d’identitat?

R. Aposto pels personatges hieràtics, confusos i sense rumb fix, que generin sentiments contraposats al lector com un instrument per a l’empatia. Les il·lustracions incòmodes i els colors plans, com el morat o el blau, són molt recurrents en les meves il·lustracions, els faig servir per reforçar el meu punt de vista. M’agrada que s’identifiqui el meu estil, però em fa por sentir-me pressionada per treballar d’una manera determinada i decebre si surto dels meus marges.

P. Com es transforma la idea en vinyeta?

R. El procés creatiu depèn de si treballo en les meves històries o en la il·lustració de diaris. Normalment m’envien l’article —de temes molt diversos, aprenc un munt de coses—, faig una sèrie d’esbossos amb els conceptes que em semblen interessants, n’escullen un i segueixo treballant a partir d’aquesta idea. La tasca es complica quan no tinc ni idea del tema: recordo un article que vaig haver d’il·lustrar per al New York Times sobre la comunicació dels simis, vaig estar-me dies veient vídeos a YouTube, fins i tot vaig aprendre’n els gestos.

P. Els seus dibuixos són un canal per a la reivindicació política i social?

R. El còmic és la meva manera d’il·lustrar el que veig del món en què vivim. Com a lectora, vull que els llibres em facin pensar, per això les meves històries tracten els temes que a mi em preocupen. No puc dibuixar perquè sí, ho faig com una forma de compromís social, i poder “militar” amb les meves idees a través de l’art és un privilegi que aprofitaré mentre pugui.

P. El seu primer còmic El bon pare parla del pes del llegat familiar en els nens a través d’una figura paterna absent. Com es relaciona amb aquest tema des de la perspectiva personal?

R. Va començar sent autobiogràfic, fer-lo va ser una mena de catarsi, però a mesura que avançava la història la meva presència es perdia. El còmic desmunta la família tradicional i els estereotips que s’associen a cadascun dels membres. Volia que els lectors omplissin els buits que anava deixant, les respostes que no tenia. El meu objectiu no és jutjar les persones ni criminalitzar-les, sinó exposar les diferents situacions perquè siguem capaços d’entendre-les, cosa que no significa jutjar-les.

P. L’empatia és el repte que proposa als lectors a la seva segona obra, Chacales, una història d’ira i violència institucional.

R. Vaig dissenyar Chacales durant la pandèmia, estàvem tots molt trasbalsats i sentia molta tensió a l’ambient. A internet vaig trobar un article sobre el trastorn explosiu intermitent que pateixen les persones que no poden controlar la ira. Al còmic els violents són dues dones i un nen, per fugir de la idea que la violència és només masculina. Aquesta malaltia em va servir de premissa per reflexionar sobre la ràbia d’aquells que són víctimes d’un sistema violent que els margina. No és un problema individual, sinó una conseqüència de la col·lectivitat.

Aposto pels personatges hieràtics i sense rumb fix, que generin sentiments contraposats com a instrument per a l’empatia

P. Posar el focus en els que exerceixen violència i no en els que la pateixen és l’argument de Mala olor, la seva darrera proposta, guardonada amb el premi Finestres de còmic en català que veurà la llum el 2025.

R. Estem acostumats a veure la història des de la perspectiva de la víctima; ara vull posar el focus en el dolent i ser capaç de posar-me en la seva pell per observar el perquè de la seva conducta. Aquesta història parteix de l’asèpsia, de la figura del treballador com un engranatge més davant del món laboral que ven la pluralitat i la diversitat com a actius. A partir d’aquí, la meva idea és aprofundir en el classisme i el racisme de l’esfera professional com a metàfora del sistema social imperant. Tot això amb un toc de terror psicològic. És una història ambiciosa.

P. Hi ha alguna altra ambició que ara estigui disposada a perseguir?

R. M’agradaria dir que continuo practicant i dibuixant en un format més “clàssic”, però la veritat no tinc gaire temps. Sí que hi ha una idea que m’obsessiona, i és l’animació, m’encantaria introduir-me en aquest món.