Un lloc i un any de Miquel Barceló

L’historiador i durant 24 anys director de L’Avenç Josep Maria Muñoz solia començar les entrevistes que encapçalen la revista fixant un any i un lloc. Ara onze entrevistes escollides s’han aplegat al llibre Les petjades de la memòria, que convida a la conversa llarga i pausada. Conversa amb l’entrevistat (Núria Sales, Vivian Gornick, Carmen Claudín, Joan B. Culla, Bernardo Atxaga...) i amb el lector. Per alguna raó que no sé capir, el periodisme ha renunciat de manera progressiva a l’entrevista aprofundida com a gènere per compartir coneixement. El llibre es pot llegir com onze assagets sobre la història i la cultura del país, i, en particular, del 1939 cap aquí.

L’any i el lloc són acusadament rellevants en l’entrevista a Miquel Barceló Perelló (l’historiador, no el pintor). Neix a Felanitx el 1939, el dia que les tropes franquistes entren a Barcelona. De Felanitx són Miquel Bauçà i el Barceló pintor. “A Felanitx, és ver, hi ha una gran tradició de narradors, de gent que conta molt bé les coses, amb precisió, que troba els tons adequats per contar-les, que sap fer pauses. Jo vaig escoltar-los molt. N’hi ha que diuen que a Felanitx hi ha una cosa rara que fa els vilatans diferents. Jo no ho crec. Molt de silenci i clausura sí que encara n’hi ha, qualque personatge fantàstic també”, explica Barceló, en una entrevista que s’engega amb l’acord de no tractar la seva intimitat. Ara Anagrama n’ha publicat l’obra narrativa completa, formada per dos volums d’”estampes i relats, cròniques i retrats” —per dir-ho com Emili Manzano al pròleg—, un text per a una exposició del pintor Miquel Barceló, i una novel·la autobiogràfica inconclusa, L’hivern de 1947, a la vila, una espècie de “cartografia física i moral d’una civilització abolida, la de la Mallorca preturística”. Al principi d’aquesta novel·la, el gran historiador de l’Al-Àndalus afirma: “Un temps érem pocs. Per això avui jo, setanta anys fets, puc evocar tan distingidament, amb la mateixa llengua que ells xerraren, tots aquells que s’afanyaven per la costa fins a la plaça de sa Torre i molt més amunt, encara, fins a aquell replà que hi havia amb cases noves fetes de cantons sense referir...”.

Andreu Gomila va titular Felanitx un llibre de poe­mes que el pandèmic 2020 va guanyar el Gabriel Ferrater de poesia. Hi evoca el lloc de la seva educació sentimental, amb uns altres cantons: “Si això fos Mèxic, tendria / por dels caps de cantó negres, / però aquí hi ha la mar dòcil / que mor als llaüts tranquils i quilograms de nostàlgia / estotjada als carrerons.” Homenatja, també, Bauçà i el Barceló pintor. Ben bé com si entre tots ens ensenyessin les capes que se superposen sobre un lloc, les visibles i les invisibles, el que se n’explica i el que per acord o per imposició, se’n calla. A vegades unes tapen les altres però m’agrada pensar que sempre hi ha vetes i fulgors inesperats, ja sigui en forma de vers, de conversa o de novel·la.