Picasso fent de musa

És molt curiós veure algú que va dedicar tantes pintures a les seves parelles fent, ell, de model. Algú que gairebé mai es va autoretratar tal com era en el moment de pintar-se, va servir de musa a una colla d’artistes —homes tots, és evident—, admiradors, dibuixants, algun hater de l’època... Una exposició a la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac, Picasso a la retina. Retrats d’artistes catalans, recull aquest gir de mirall. Inclosa dins del programa del cinquantè aniversari de la seva mort, gairebé tot són retrats de Picasso, ja siguin en forma de fotografia, caricatura, dibuix, escultura o vídeo. Són retrats fets per artistes catalans que hi van fer amistat, que el van admirar o que van estar sota el seu aixopluc. També n’hi ha de satírics, com les caricatures de Feliu Elias i Picarol, o en clau de rivalitat, com la tela que li va dedicar Dalí.

El recorregut permet veure l’evolució dels ullassos de Picasso, i conèixer un Picasso abans de Picasso, de la imatge icònica de l’artista: els ulls clavats, com si no parpellegés, l’autopista a la calba, el posat ferm, de tors ample, exsudant vigor, dominant l’escena i l’objectiu. L’objectiu fotogràfic i l’objectiu artístic. Un documental que vaig veure fa mesos, Picasso sans légende, de Manuelle Blanc, revelava la seva consciència del potencial de la figura pública: com Picasso va saber jugar amb els fils de la història per controlar l’impacte de la imatge i del seu compromís polític. Arran de la Guerra Civil, d’una manera encara intuïtiva i amb dubtes, però molt més conscient a partir de la Segona Guerra Mundial.

Per tant, no és tan extravagant que Picasso faci de musa, encara que la paraula és possible que no fos del seu grat. Però resulta interessant veure’l quan els mecanismes més calculats per propagar una determinada imatge encara no s’han activat, quan encara és jove, i els posats, ni que sigui en les representa­cions en carbonets, són més espontanis, menys engavanyats. Això és el Picasso de finals del segle XIX, quan arriba a Barcelona, i del primer terç del segle XX, quan ja és a París però encara la fotografia no ha fet l’esclat com a fixació de la icona. El retraten Joaquim Mir, Manuel Pallarès, Ramon Casas, Opisso (el que més), Sebastià Junyent... En algunes pintures surt esprimatxat i amb una cella a l’Ancelotti manera. Apareix amb el també pintor Isidre Nonell i l’escriptor Juli Vallmitjana en un retrat en carbonet d’Opisso del 1899, que sembla immortalitzar un trio de tarambanes, o amb el propietari d’Els Quatre Gats, Pere Romeu. La joia de la corona és un retrat que li fa Sebastià Junyent a principis del segle XX. Picasso hi llueix barret bohemi i bigotet prim, uns ulls emmurriats i un lleuger somriure. La cella ancelottiana, atenuada. El seu quadre La vida, de l’època blava, fa de fons. És com intuir dins d’una pintura totes les altres vides que conté una sola vida.