Un Ford T al CCCB

Suburbia. La construcció del somni americà, exposició inaugurada recentment, ens fa adonar que submergir-se en els milers d’urbanitzacions escampades al voltant de les ciutats dels EUA és descobrir tot un món. Així es constata en veure el rosari de temes que s’enfilen al llarg de les tres ales de la planta segona del ­CCCB, lligats al fenomen de l’estil de vida nord-americà. Són molts i va­riats, i cada un agrupa un conjunt d’idees que permetria desenvolupar desenes de textos i exposicions per si sols. Allà es troben les publicacions, els inicis del fenomen —en el despertar del segle passat—, el paper de les dues guerres —especialment la Segona Guerra Mundial—, el rol de la dona, l’automòbil —vinculat a l’origen de la mateixa idea de viure fora de la ciutat—, els interiors de les cases —i el seu hiperpublicitat escenari domèstic—, la cuina i el seu equipament modernitzador, la presència del fenomen en el cinema nord-americà —comè­dies romàntiques, drames, terror, cièn­cia-ficció i també a les sèries, que han acabat fent que nosaltres mateixos els hàgim adoptat com un paisatge familiar. Quasi tots els temes es vinculen entre si, donant la idea d’una operació planificada, pensada o decidida, com prefereixin, més enllà de la forma d’ocupació del territori o del fabulós projecte interestatal d’autopistes i vies ràpides, però també tramvies metropolitans, ferrocarrils o ferris, per fer possible aquest brutal desplegament residencial. Resulta difícil, doncs, concentrar tot aquest univers en una sola exposició, i encara més si s’ha de fer un balanç del fenomen a Catalunya.

A la mostra, comissariada per Philipp Engel, es van enllaçant autors i artistes, fotògrafs o pintors, que l’han pres com a tema de les seves obres; sense treure valor als autors que han ajudat a construir l’ideari subjacent, els artistes i la seva obra visual adquireixen un pes innegable, precisament per tractar-se d’una exposició i no d’una tesi doctoral. Destaca l’obra d’Alberto Ortega, amb una llum misteriosa i un llenguatge semblant al de les pintures de maquetes a escala de la realitat, i algunes fotografies de Gregory Crewdson en gran format sobre la sèrie Dream House, que congelen imatges inquietants, pintades o preses de nit, i ens fan pensar en una vida d’insomni.

La construcció d’aquestes cases és possible gràcies a una industrialització i prefabricació dels seus elements molt eficaç

La construcció d’aquestes cases és possible gràcies a una industrialització i prefabricació dels seus elements molt eficaç. Aquest sistema parteix d’una construcció llegendària, típica de la colonització de l’oest dels Estats Units al segle XVIII, anomenada balloon frame. Una gàbia construïda amb llistons de fusta de petita secció fixats amb claus i, per tant, molt lleugera, manejable i assequible. Aquest sistema pot explicar el salt que es va fer amb la industrialització per fer rea­litat el somni americà. I també podria explicar l’èxit de la revista Popular Mechanics, que aquí es va traduir des del 1947 amb el nom de Mecánica Popular i era un compendi d’invents, estris, automòbils, cases, joguines fabuloses i construccions variades que un mateix podia fabricar-se en un taller improvisat al garatge. I això va succeir aquí, als anys cinquanta, gràcies a aquesta revista molt abans que aprenguéssim dels francesos la paraula bricolage. Els nord-americans semblen dur a la sang un esperit de constructors, potser heretat dels pio­ners avantpassats. També les dones: milers van incorporar-se a les cadenes de muntatge de les fàbriques on feien avions, camions o tancs, i per tant van familiaritzar-se amb una rea­litat inconcebible en molts altres països. Construir-se ells mateixos les coses els fa pensar que són lliures. La figura de Henry David Thoreau i la seva mítica petita casa, Walden, construïda amb les seves mans amb llates i fent servir claus vells, té aquí una presència innegable. Construir per sentir-se lliure, en qualsevol cas, és millor que tenir un arsenal a casa, cosa que també està present en algunes de les imatges més esgarrifoses de l’exposició i que desbaraten totes soles el “somni”.

Molt al començament hi ha un Ford T de veritat, l’automòbil concebut per Henry Ford, del qual es van construir quinze milions d’unitats entre el 1908 i el 1927. En veure’l cal reconèixer que sembla més a prop d’un carruatge de cavalls, com ara una berlina, que del que avui entenem com a cotxe. No hi ha cap sofisticació tecnològica ni estilística. Si van al CCCB, tan sols cal que el comparin amb la nevera Philco del 1946 que veuran allà; oblidin-se que es tracta d’un cotxe i d’una nevera, mirin com són, mirin la seva “carrosseria”, la seva aparença, mirin la maneta cromada de la nevera i el pestell per obrir la porta del Ford, i veuran un canvi de mentalitat brutal. El Ford és una màquina rudimentària amb els comandaments imprescindibles, amb una electrònica nul·la, pensada per a qui la condueixi i sàpiga com funciona, amb uns seients que es podrien trobar a l’interior d’una casa victoriana i en molts carruatges de cavalls, sense vidres, sense calefacció, sense aire condicionat. Ara sé, gràcies a la persona que em va acompanyar a la visita, que només pesa 750 quilos. Que diguin el que vulguin, però això és una lliçó d’economia i de construcció formidable.

Resulta inevitable pensar en les exposicions com a forma de transmissió d’idees; no és llegir un text, ni tampoc veure una obra de teatre o una pel·lícula. Les exposicions contribueixen a fomentar la idea de públic, de passejants que s’instrueixen. Ser públic o, millor encara, espectadors, és una actitud activa que forma i també transforma, perquè cadascú es construeix la seva exposició, selecciona els elements, els textos i les parts per fer-se un discurs propi. En un espai tan li­neal com el del CCCB sembla imposar un discurs endreçat i homogeni, i la gràfica, els colors, els elements de l’attrezzo i la il·luminació fan que sembli tot més continu i unitari del que és en realitat. Potser l’exposició podria ser igual d’eficaç, més bonica i inspiradora sense tanta unitat discursiva.

Subúrbia. La construcció del somni americà. CCBB. Fins al 19 de març.