‘Lluna plena’. Conte japonès sota un cirerer florit

La petita sala Heartbreak Hotel ha esdevingut el lloc on Àlex Rigola posa en pràctica la seva teoria teatral. És a dir, una interpretació sense trampes, una concentració absoluta en la paraula, una absència total d’artifici. Un únic i bonic cirerer florit (obra de Patricia Albizu) presideix l’escenari o, millor dit, l’espai que separa la primera fila de la paret posterior d’aquesta bufona caixa escènica que comparteixen actors i públic. Rigola ha adaptat i dirigit la novel·la breu d’Aki Shimazaki Lluna plena, una història de demència i amor relatada amb l’elegància de la millor cal·ligrafia japonesa. Fujiko i el seu marit Tetsuo viuen en una residència per a la gent gran des que ella ha començat a tenir Alzheimer. S’han estimat, endevinem, amb la plàcida calma d’un llac ple de carpes, però un bon dia ella ja no recorda qui és l’home que hi ha a la seva habitació. Demana llits separats i una mampara per tenir una mica d’intimitat.

La regressió a la infantesa pròpia de l’Alzheimer converteix, com per art de màgia, Fujiko i Tetsuo en dos joves enamorats, en una delicada recreació de la seva relació amorosa. És aquí quan entren en joc els secrets i les mentides del passat: les patologies mentals fan que tot surti a la llum, aneu amb compte. Andreu Benito es troba comodíssim al Heartbreak Hotel (la seva segona casa, després de L’home de teatre): la proximitat i la qualitat del silenci de la sala permeten que el gest o la inflexió de veu més subtils agafin una gran expressivitat. Lluïsa Castell ens torna a demostrar que és una grandíssima actriu, perquè només les millors creen personatges amb l’única ajuda de la seva expressió corporal. Sense cap tipus de manierisme (ni peça de vestuari, recordem que els actors van amb la seva roba), veiem amb els nostres propis ulls una adorable velleta nipona.

Miranda Gas i Pep Munné acompanyen molt bé la parella protagonista, interpretant diversos papers en aquest petit i refinat muntatge. El risc d’acabar fent un audiollibre se salva gràcies a la bona interpretació del quartet, i l’esperit minimalista de la sala i d’aquesta posada en escena converteixen una mà il·luminada en tot un esdeveniment. Més japonès, impossible.