‘L’home de teatre’: Àlex Rigola inaugura la sala Heartbreak Hotel a Barcelona amb una encertada relectura de Bernhard

Inaugurar un teatre sempre causa una gran alegria. L’estrena del Heartbreak Hotel va omplir de personalitats de l’escena catalana una petita sala del barri del Badal. Discreta per fora i confortable per dins, com un bon abric. Aquest antic taller mecànic acull avui un petit teatre amb el mateix nom de la companyia capitanejada per Àlex Rigola i Irene Vicente Salas: “l’hotel dels cors trencats” es proposa presentar un teatre centrat en l’intèrpret i en la paraula, lluny de l’espectacularitat i l’artifici. Esperant que Rigola publiqui el seu tan anunciat decàleg o Dogma particular, el Heartbreak Hotel transforma en sala la caixa de fusta on el director ha estrenat els seus últims espectacles. Proximitat, veritat i silenci. El treball de l’enginyer acústic Oriol Arau és per treure’s el barret: feia temps que no gaudia d’un silenci tan pur en un teatre. La reforma de l’arquitecte Francesc Guàrdia ha creat una sala comodíssima i de dimensions humanes: setanta-dues localitats amb una visió perfecta des de qualsevol butaca.

Té quelcom de manifest escènic estrenar el Heartbreak Hotel amb un Thomas Bernhard i, particularment, amb un text com L’home de teatre. El llarguíssim parlament o quasi monòleg de Bruscon s’ha convertit aquí en una peça de cambra, de només una hora i cinc minuts de durada, i el seu protagonista es presenta davant nostre amb el nom real de l’actor: Andreu Benito. L’adaptació de Rigola sintetitza el text (a partir de la traducció de Bernat Puigtobella) i el trasllada de la seva Àustria original a Catalunya, concretament Barcelona i, per ser més precisos, el barri del Badal. El gran actor que ha actuat al TNC o al Teatre Lliure i que ha girat per mig món es veu ara obligat a treballar en aquesta diminuta sala de nom pretensiós i en anglès. Les seves diatribes contra la mediocritat i la indigència mental de la societat austríaca ara van dirigides a la catalana, però el seu retrat de l’absurditat del teatre continua sent universal. Perquè, si som francs, continuar fent teatre és un absurd. Avui més que mai.

Andreu Benito està esplèndid, amb una actuació que encaixa amb la sala, elegant i discreta. L’actor ens mira directament als ulls i podem captar cada petita inflexió de la seva veu, cada somriure mig dibuixat. Fins i tot els seus dubtes puntuals amb el text són salvats amb saviesa i ofici, en aquest exercici de desconstrucció i síntesi de l’obra. Els joves actors Marwan Sabri i Àlex Fons li fan la rèplica amb ironia i discreció, en una posada en escena mínima. No sé si la paret de maons negres que serveix de fons d’escenari ofereix moltes possibilitats, pensant en un futur pròxim, però aquí ens permet centrar-nos en les paraules. Del riure (“Matadepera!”) al silenci hi ha només un pas.

Àlex Rigola només ha necessitat una flight case, un retrat i un teló vermell a manera de capa per crear un gran muntatge. La bandera catalana onejant al vent emparenta L’home de teatre amb el teatre d’objectes de David Espinosa, i és una imatge-manifest molt potent. El comediant espera pacientment l’arribada del tècnic municipal, i malgrat el fred i el fàstic no perd la seva fe en l’art dramàtic. Com nosaltres. Llarga vida al Heartbreak Hotel.