Laura Ferrés: “El realisme, al cinema, és una mentida”

Una veu amb moltes coses a dir, lírica, reflexiva, captivadora... Aquestes característiques li van valer a Laura Ferrés (El Prat de Llobregat, 34 anys) l’Espiga d’Or de la Seminci, la setmana internacional de cinema de Valladolid, per La imatge permanent, una pel·lícula lírica, reflexiva, captivadora... Ferrés, llicenciada a l’ESCAC, en la seva òpera prima (després del curt Los desheredados) narra una història de ficció sobre l’etern retorn, amb píndoles d’humor (negre, sovint), amb una autenticitat hipnotitzant i amb elements narratius com els sons, els silencis, els accents i, sobretot, la imatge. La història és la d’una nena que fuig del seu poble, a mitjans del segle passat, per una banda; per l’altra, ja en l’actualitat i a El Prat de Llobregat, la d’una directora de càsting que busca persones autèntiques per a un anunci.

Pregunta. La fotografia, amb imatges fixes (permanents, de fet), autèntics quadres, t’estalvien mil paraules?

Resposta. Aquesta posada en escena és fruit d’una reflexió que comença quan vaig escrivint el guió, perquè m’agraden les pel·lícules que combinen el que s’explica amb com s’explica. La fotografia és molt important per a mi, de fet, abans de decidir-me per la direcció, pensava estudiar fotografia. Però la directora de fotografia és l’Agnès Piqué, amb qui ja vaig treballar a Los desheredados [2017] i segur que seguirem treballant juntes.

P. La història admet moltes lectures?

R. La trama es pot anar seguint perfectament, però la manera en què està explicada et permet diferents lectures. M’agrada que hi hagi cert misteri, pensar que la pel·li és com una endevinalla. Imatges, elements que es repeteixen de manera cíclica, sons, cançons, rostres... són pistes. L’ideal, per a mi, és que les imatges i els sons siguin els narradors de la història, no tant la paraula, sobretot la paraula explicativa.

P. Fuig del missatge, del contingut, però és evident que posa sobre la taula temes importants...

R. En dos temps i espais diferents, la pel·li parla del món del treball, de diferències entre classes socials: quin lloc ocupem en funció de la nostra herència i si som capaços de canviar aquest lloc. També planteja com la religió catòlica ha estat substituïda per la del mercat. I té sentit de l’humor. Crec que si no hi poses humor no és una pel·lícula seriosa.

Crec que si no hi poses humor no és una pel·lícula seriosa

P. S’hi veu reflectida?

R. Sí. Per a bé o per a mal és una pel·li que només podia fer jo. És una barreja de coses personals i altres de ficció, encara que crec que no cal fer una pel·lícula autobiogràfica perquè sigui molt personal. N’hi ha prou que respongui a la teva manera d’estar al món. Després de Los desheredados, sobre le meu pare i la crisi del 2008, vaig voler fer una cosa similar amb la meva família materna, avis andalusos que van venir a Catalunya després de la guerra. Però no deixa de ser una ficció per generar un imaginari propi. La meva àvia, republicana, només parlava de la guerra a través de les cançons. I la vam gravar, en un caset. I vam incloure les cançons a la pel·li. El cine és una eina per deixar testimoni de coses que es perdran.

P. Quin paper jueguen els actors, no sent professionals.

R. La proposta era aquesta. Basculem entre l’artifici i el naturalisme. El naturalisme ve donat per actors no professionals en localitzacions reals (gairebé no atretzades; i totes a El Prat); l’artifici, per un guió on algunes accions semblen una mica absurdes i això ve provocat perquè crec que el què es coneix com realisme al cinema no deixa de ser una convenció, que al final són un grapat de suposades normes que ens fan sentir una sensació de realitat... alguna cosa que se sembla a les nostres vides. Però no deixa de ser una mentida. A mi em sembla interessant mostrar obertament l’artifici i veure obertament les escletxes que hi ha a la realitat.

P. Però l’autenticitat dels personatges és, gairebé, real...

R. ‘Gent autèntica’ és un eufemisme per dir ‘gent de classe baixa’. Quan treballava de directora de càstings, sobretot en publicitat, em demanaven persones auténtiques per no dir persones pobres. A la pel·lícula, els rostres que surten pertenyen a la realitat d’on vinc, formen part de la meva vida. Però no les veig a les pel·lícules. Tinc vocació de canviar això. Evidentment, no hem de fer pel·lis com la pròpia vida. Vull empatitzar amb algú que no s’assembli a mi, és un exercici sa: que no m’expliquin el què ja sé, el meu punt de vista, perquè no sortiria de la meva gàbia. M’agrada sortir de mi mateixa.

P. Hi ha classisme al cinema, doncs?

R. El cine el fa una classe alta que es retrata a si mateixa i quan retrata altres classes socials ho fa d’una manera paternalista. Doncs els que hem treballat en aquesta pel·lícula som joves, de classe treballadora i hem de fer moltes altres coses per poder dedicar-nos al cine. Si aquesta altra classe tenim accés a fer pel·lícules, no sé si s’explicarem altres històries però sí que les explicarem d’una altra manera.

P. Els personatges de La imatge... són majoritàriament femenins. Hi ha masclisme, també, al cinema?

R. Hi ha masclisme al cinema perquè hi ha masclisme a la societat. Al final la indústria no deixa de ser un reflex de la societat. Moltes de les directores que estem sortint el què hem fet és una primera pel·lícula. Crec que les coses estan canviant perquè poguem tenir una carrera.

Hi ha masclisme al cinema perquè hi ha masclisme a la societat

P. Ara comença la seva residència de guió a l’Acadèmia del Cinema Català...

R. Amb un sou cada mes durant nou mesos! Em fa pal discurs ploramiques de demanar diners però si el sector ja està mal pagat, el guionista és qui més temps inverteix en la creació d’una pel·li i proporcionalment qui menys cobra. Et pots passar anys sense arribar al sou mínim.

P. Quin projecte té a la residència?

R. Tot just estic començant a escriure, però es dirà El rei de l’aire i tractarà sobre l’ansietat, una malaltia molt present en els nostres dies. Es tracta de manera individual però crec que és sistèmica. I molt alegrement, ens donen medicació, perquè no hi ha temps per tractar-la d’una altra manera... Hem de treballar, esclar. Per tant hi convivim, amb l’ansietat. Les pastilles són per no deixar de ser productiu. Mentre feia La imatge permanent vaig tenir no només ansietat, sinó depressió. I vaig pensar “què ens estem fent a nosaltres mateixos? Com és la societat, que fa que les persones es posin malaltes?” Reflexionaré sobre tot això.

P. Quines influències ha rebut?

R. La meva educació cinematogràfica ha estat molt diversa. A La imatge permanent conflueixen gèneres i tons molt diferents. Vaig començar amb pel·lis de Disney, com qualsevol nen; després, cine clàssic amb la mare (Hitchcock, recordo bé); comercial amb el pare comercial (Bar Coyote, Godzilla, El santo...); telenovel·les amb les àvies; pel meu conte, cinema contemporani, de no ficció, assagístic... No volia amagar tots aquests referents. Soc molt cinèfila, però volia tenir presents altres diciplines artístiques, sobretot la literatura, per no estar condicionada per unes altres imatges. S’ha de posar en dubte el concepte d’originalitat, perquè no sé si les meves són originals o totes venen del mateix lloc. Si ho mires així és bonic: tots formem part d’una herència que construïm junts. Vaig tenir presents Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño; Top girls, l’obra de teatre de Caryl Churchill; assajos de David Foster Wallace o fins i tot de música, com A Day In The Life, dels Beatles.