Sergi Casamitjana: “‘El orfanato’ va ser l’explosió de la bomba atòmica de l’ESCAC”

Sergi Casamitjana (Barcelona, 1967) està de celebració. No és ell qui fa anys, sinó l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), a Terrassa, que dirigeix i que, com qui diu, va veure néixer fa... 25 anys. Es du les mans al cap, com al·lucinant, com si no estigués tip de recordar-ho aquestes darreres setmanes: “Qui s’havia d’imaginar que aquell petit centre de formació professional als primers anys noranta acabaria sent el que és ara”, diu. Ha estat (i és) la casa dels més de 5.500 professionals del cinema que hi han passat. No, no n’està tip. Ben al contrari, està encantat, també amb el cicle L’ESCAC ha fet 25 anys, que aquest mes la Filmoteca de Catalunya dedica a l’escola.

Pregunta. Balanç del quart de segle?

Resposta. En Josep Maixenchs [fundador de l’escola, mort el 2018] volia fer una formació professional de cinema al Centre Calassanç de Barcelona per a xavals de 16 anys. Després, els Escolapis de Sarrià van cedir un petit saló de 200 metres quadrats. La cosa va anar tan bé que, passats cinc o sis anys, en Maixenchs ja va pensar a fer una universitat de cinema... No n’hi havia cap a Espanya. Jo, que havia fet aquella FP i vaig tenir una beca en una universitat de Nova York, faria de professor. Es va començar amb un crèdit dels Escolapis de sis milions de pessetes[18.000 EUROS]. Amb aquests diners vam comprar dues càmeres Sony que no sabíem ni com funcionaven. I, sortosament, en aquella aula el primer any van seure J. A. Bayona, Roser Aguilar, Kike Maíllo, Òscar Faura, Guillem Morales...

P. Alumnes amb talent o ben formats?

R. Les dues coses, la veritat. Es va crear com una família. El Jota [Bayona] sempre ho diu: quan un fa una pel·li ens la mirem tots, llegim els guions, ens els passem... tot això ens fa millorar. La base de l’ESCAC està en això, a compartir les experiències i el coneixement. Però quan els d’aquesta primera promoció van acabar, fa 25 anys, la indústria era raquítica i no van trobar on col·locar-se. Llavors, el 2007 Bayona fa El orfanato i recapta 25 milions. Va ser l’explosió de la bomba atòmica de l’ESCAC. A partir de llavors va sortir Morales amb Los ojos de Julia, Javi Rius amb Spanish movie, Mar Coll amb Tres dies amb la família... Aquells nois que estaven lligats de mans es van desfermar.

P. Es qualifica l’ESCAC d’escola pija...

“Bayona va debutar amb 30 anys. Mar Coll, amb 25. Ara intentem que produeixin amb 22 o 23 perquè ja poden fer-ho”

R. A veure, Bayona és de la Trinitat; Roser Aguilar és filla d’un paleta, i Maíllo, d’un forner... Ara, en canvi, sí que és veritat que ens hem convertit en pijos, però si pensem que les universitats americanes costen 60.000 euros l’any i l’ESCAC, 10.000, passem a ser uns zarrapastrosos; ara, comparats amb la Universitat Pompeu Fabra, que val 1.500, sí, som pijos. Però no tenim pràcticament subvenció pública: els estudiants paguen i els diners s’inverteixen en educació.

P. Ara el fill d’un paleta pot estudiar a l’ESCAC?

R. Difícilment, perquè si en té dos ja parlem de 20.000 euros anuals, i el sou mitjà espanyol no dona. Tenim un fons, això sí, i el 15% dels estudiants estan becats. Jo voldria que fossin el 25% o el 30%, però la veritat és que ni les institucions públiques ni les privades hi han ajudat gaire. En temes de mecenatge, som al tercer món, encara.

P. La productora que té l’escola és fonamental...

R. És el pilar on se sustenta tota l’escola. És un accelerador perquè tots els nois que tenen capacitats entrin al mercat com més millor, el mateix dia que acaben l’ESCAC. Bayona va fer la seva primera pel·lícula amb 30 anys. La Coll ja la va fer amb 25. Ara estem intentant que produeixin amb 22 o 23, perquè ja tenen la capacitat per fer-ho.

P. Parlem de cinema comercial, de cinema d’autor...? Quin és el model?

R. El model és un híbrid. El cinema aguanta perquè hi ha un cinema comercial que ho peta a la taquilla. Però no és per aquí, per on avança. Avança perquè es fa Jocker, o es fa La La Land... Si no hi ha cinema d’autor, el cinema no avança, i si no hi ha cinema comercial, el públic no va al cinema.

P. Quin paper juguen les plataformes?

R. Un paper meravellós. Fa 20 anys parlaven de cinema els crítics, els cinèfils i quatre enterats. Ara tothom parla de la sèrie que ha vist ahir. Qualsevol ciutadà està veient almenys un capítol al dia. I mai a la història la gent ha vist una pel·lícula al dia. Una al mes, al cine, com a molt! Els cinèfils potser hi anàvem dues vegades a la setmana. I ja no et dic els joves, que veuen una temporada sencera en una dia. L’audiovisual s’ha convertit en un gènere de consum massiu i ha vingut per quedar-se. La separació que fa la indústria entre sèries (o televisió) i cinema durarà dos dies. L’únic avantatge del cinema és l’espai d’intimitat que es dona cadascú: les sèries les veus al mòbil; a casa, si ve algú, les atures... Anar al cinema és tot una litúrgia: apagues el mòbil, t’asseus, t’oblides de tot... Aquesta és la diferència, la litúrgia, no el contingut.

P. Les plataformes són una salvació per al sector?

R. Cap al 2012 hi havia molta gent al mercat i molt poca feina. Però des que es van animar les plataformes, a partir del 2016, hi ha més feina de la que podem fer. Movistar, Netflix, HBO... ningú es vol quedar enrere. Les teles en obert saben que han de produir sèries en tancat. Tot serà per quotes i tu decidiràs quines vols pagar.