El cinema català, de l’any del prestigi a la consolidació

Fa tres anys, el cineasta portuguès Pedro Costa es queixava en una entrevista al festival internacional de Rotterdam de la gran tensió que hi ha entre voler fer cinema i aconseguir els diners. “Les pel·lícules es fan amb l’estómac, amb el cor, i avui ho pots fer sol sense vendre-ho a ningú. No vengueu res, a ningú, si us plau”, deia. Però fer pel·lícules i sèries, i aconseguir que arribin al públic, és car, molt car. Així que el repte dels directors és, més aviat, associar-se amb productors que sàpiguen acompanyar-los. A Catalunya, una nova generació de productores, petites, independents, liderades la majoria per dones i que s’han sabut aliar amb altres països per fer coproduccions, porta uns anys fent aquest paper. I la feina, malgrat les dificultats —amb sales de cinema que costen d’omplir, i amb unes ajudes públiques molt minvades des de la crisi—, ha donat fruits. El sector audiovisual català està immers en un cicle dolç, en què produccions en català o altres idiomes acumulen prestigi en festivals com la Berlinale, Canes, Sant Sebastià i ara Màlaga —on, aquesta setmana, Catalunya era el territori convidat en la secció d’indústria. Mentrestant, la demanda de noves pel·lícules i sèries no deixa de créixer, esperonada per la irrupció de les plataformes, i les ajudes públiques per fi remunten. El sector identifica encara algunes mancances, però també dues grans oportunitats: que el talent d’aquí es faci servir per a produccions cada vegada més ambicioses, i que la versió original en català arribi a més gent.

Damunt d’un armari a les oficines de Lastor Media i Vilaüt Films, en un pis petit del barri de Sant Gervasi de Barcelona, hi ha un dels tresors més preuats de la producció catalana, el que d’alguna manera ha simbolitzat l’inici d’aquest cercle virtuós: l’os d’or que van guanyar fa una mica més d’un any a la Berlinale per Alcarràs. Aquesta pel·lícula de Carla Simón explica bé el moment actual del sector. Ha dinamitzat la versió original en català, és un exemple de com funciona la indústria —es tracta d’una coproducció entre diverses empreses, liderada per Avalon des de Madrid, i que inclou la italiana Kino Produzioni—, i combina les dues maneres d’assolir l’èxit: el prestigi dels premis i mobilitzar el públic (en el seu cas, amb 400.000 espectadors). “Ha arribat en el moment precís. Demostra que produir en català també t’obre possibilitats de viatjar, tot i que has de fer més esforç de promoció i de finançament per atreure públic”, explica Tono Folguera, fundador i productor de Lastor Media. Uns quilòmetres més enllà, al Poblenou, la productora Arcadia Motion Pictures té també els seus tresors sobre una tauleta: entre Gaudís i altres premis, hi ha el Goya del 2013 per Blancanieves, i el més recent, d’aquest any, per As bestas. Aquesta pel·lícula és un altre exemple de com és el sector: és en castellà, gallec i francès, és una coproducció (en aquest cas, amb França) i, altre cop, és un cas d’èxit en festivals i sales. “Estem molt feliços, però és extraordinari que conflueixin crítica, premis, festivals i taquilla. Ens dona força per seguir apostant per pel·lícules d’autor que tinguin vocació comercial. Però cada pel·lícula té la seva dimensió i objectius”, diu Sandra Tapia, productora executiva d’Arcadia, que creu que el sector ha canviat molt en poc temps. “Vaig entrar quan hi havia una gran crisi, i ara és el moment de més creació; abans hi havia les mateixes empreses de sempre, i ara hi ha un sector molt dinàmic; i també ha canviat la figura del productor, que cada vegada té més rellevància i més gent s’hi vol dedicar”, explica.

L’èxit de les pel·lícules té molt a veure amb aquesta figura, sovint desconeguda pel gran públic. Un exemple d’aquesta simbiosi entre productora i direcció el trobem a les pel·lícules d’Albert Serra —la seva última obra, Pacifiction, va triomfar a Canes i als premis César—, produïdes sempre per Andergraun Films, capitanejada per Montse Triola. Tapia també treballa millor en una producció creativa, molt propera a la idea i a la direcció: “Quasi parlo més amb els meus directors que amb la familia. Som el motor de les idees, els primers que arriben i els últims que marxen en projectes que duren com a mínim tres anys”. També ho viu així Valérie Delpierre, que va fundar Inicia Films el 2006 a Barcelona i ha estat en la producció de B de Bárcenas, Estiu 1993, i més recentment en La maternal i 20.000 especies de abejas, que va participar a la secció oficial de la Berlinale. “Crec que el que fem no és descobrir el talent, sinó donar-li suport i acompanyar-lo, fer que es concreti. El més important és la confiança mútua, saber que tens la mateixa visió del projecte, i pensar sempre com arribarà al públic”, explica.

Més presència de les dones en llocs de responsabilitat

En aquesta dinàmica, associar-se amb el talent que comença és clau. Mireia Graell, que formava part d’Inicia Films, va treballar com a directora de producció a Estiu 1993, i el 2017 va muntar la seva productora, Ringo Media. Ha produït l’opera prima d’Álvaro Gago, Matria, que va tenir molt bona acollida a la Berlinale, i ara ha anat a Màlaga amb La nit no fa vigília, el treball d’uns estudiants de la UPF. “M’ha vingut una mica donat fer primeres obres, crec que té a veure amb una qüestió generacional: m’agraden les històries i visions diferents que tenen, i les seves maneres de fer. El més important per a mi és que el projecte sigui viable per la dimensió que té la productora, i que m’entengui amb els creadors”, diu Graell. Una altra característica de la nova generació de productores és l’àmplia presència femenina. Alba Sotorra, que com a directora i productora és un exemple clar de projecció internacional i coproduccions amb altres països (amb títols com El retorn: la vida després d’ISIS, nominat als International Emmy, o SICA a la Berlinale aquest any), forma part del col·lectiu Dones Visuals. “A Espanya s’han fet mesures molt valentes, des de l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), primer donant punts als equips liderats per dones per obtenir subvencions, i ara, com es fa a Suècia, amb quotes. Si entenem el cinema com una manera d’explicar el món, que no hi hagi dones fa que es perpetuin estereotips”, diu Sotorra. “En els festivals de cinema es valora molt una mirada original i diferent, i per això l’arribada de la dona en posicions de decisió, i també en posicions tècniques, és important”, afegeix. Tapia també creu que aquest ha estat un dels canvis més importants en els últims anys: “Ara falta fer el canvi en el sentit de les classes socials, que gent amb menys recursos pugui accedir a fer cine, perquè les escoles són molt cares”.

Totes aquestes productores treballen gairebé sempre en coproduccions, i un cas clar és el de Sotorra, que treballa sovint fent ficció o documental en països en conflicte, i que ara ha rodat en coproducció amb els Països Baixos, França i Espanya, una pel·lícula d’una directora afganesa, en afganès, i que passa a Atenes. “Jo sola això no hauria pogut fer-ho”, afirma. “En una producció et pots sentir molt sola, i és millor treballar amb algú amb qui t’hi entenguis. I després, les fonts de finançament se’t multipliquen”, diu Graell, en referència també a les ajudes estatals, autonòmiques i europees per a la coproducció. Els diners europeus arriben pel programa Eurimages, però també per Europa Creativa Media, que dona ajuts a desenvolupament de projectes, festivals i distribuï­dores. “Busquem que les pel·lícules tinguin diversitat, que traspassin fronteres i que tinguin un sentit europeu. Les pel·lícules que millor viatgen són les que estan coproduïdes”, diu Àlex Navarro, coordinador del programa a Catalunya. “Ens permet aportar i rebre: a vegades la gent se sorprèn que entrem en pel·lícules italianes, però ells van entrar a Alcarràs i van ajudar que tingués una producció suficient per jugar a primera divisió. És molt important per complementar pressupostos”, explica Tono Folguera, fundador i productor de Lastor Media, que ha estrenat Suro, de Mikel Gurrea, i que té en desenvolupament obres com Creatura, la nova pel·lícula d’Elena Martín, o Polvo serán, de Carlos Marqués-Marcet. Aquesta capacitat de coproduir amb altres països també fa que les obres tinguin una visió més internacional. Tapia explica que Catalunya s’ha sabut adaptar bé al sistema de les coproduccions —”que surten de manera natural, perquè expliques històries d’altres països, o que surten per buscar més finançament”— per la necessitat de buscar recursos: “No som a Madrid, i a vegades costa, però també té coses positives”, diu Tapia, que entre altres projectes està desenvolupant la sèrie El cuerpo en llamas, sobre el crim de la Guàrdia Urbana, per a Netflix.

Les plataformes de contingut han fet que hi hagi més feina, però hi ha el conflicte amb la propietat intel·lectual del producte

La irrupció de les plataformes és un dels grans canvis que ha viscut l’audiovisual. Navarro cita la plataforma Filmin com a cas d’èxit impulsat pel programa Media. “La singularitat, l’extensió i la diversitat del nostre catàleg ens han impulsat”, diu Jaume Ripoll, cofundador de Filmin. Ara la plataforma també està fent productes originals, com la sèrie Autodefensa, produï­da per Boogaloo, o la sèrie documental sobre Terenci Moix que s’estrenarà properament. “El que fem és donar llibertat als creadors, fer coses potents sense que la llengua sigui un impediment. L’audiovisual català es troba ara en un moment molt dolç, i ara ens fa falta que la gent pensi en més títols que no només Alcarràs; és una tasca que tenim tots”, apunta Ripoll. El que ha estat decisiu per al sector, però, ha estat l’arribada de les grans empreses de fora, que per llei han de fer produccions originals en els països on són: “Hi ha hagut un increment de feina important, perquè Netflix, Amazon o HBO estan contractant molt talent d’aquí. Ara bé, en general et contracten per fer un producte original, però la propietat intel·lectual se la queden ells, i això és una contradicció”, apunta Jordi B. Oliva, president de la federació d’associacions de productors Proa. Els productors hi veuen un altre inconvenient, i és que, com que hi ha més feina, els sous dels tècnics s’han encarit molt, mentre que els pressupostos segueixen igual.

El paper de TV3

Que els pressupostos no augmentin té molt a veure amb la davallada del lideratge de TV3. El 2010, invertia 53 milions en produccions catalanes, i 16 milions en coproduccions, unes xifres que s’han reduït fins als 26 milions i 5 milions, respectivament, el 2021, segons les dades del nou pla estratègic de la televisió catalana. Paral·lelament, qui ha agafat més el lideratge des del sector públic ha estat l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), que el 2022 va donar subvencions per valor de 35,3 milions d’euros, 10 milions més que l’any anterior, i que amb programes com Catalan Films obre el mercat internacional a les productores. “Hi ha un impuls que no havíem tingut fins ara, l’audiovisual en català és estratègic: per exemple, l’any passat vam donar subvencions de fins a 1,5 milions per cinc pel·lícules i cinc sèries. Estem en un bon moment de producció, i ho notem perquè productores petites ara treballen amb una cartera de tres o quatre produccions en marxa. Aquest finançament serveix per industrialitzar més el sector”, explica Francisco Vargas, director de l’Àrea Audiovisual de l’ICEC.

“Estem bastant millor del que estàvem abans de la pandèmia. El govern ja considera que el sector és estratègic, i l’exemple més clar és el projecte de fer el Catalunya Media City a les tres xemeneies de Sant Adrià, però falta que TV3 tingui més dotació: si les productores aconsegueixen ajudes però després troben un soci fora, serà més difícil que puguin fer-ho en català”, explica Oliva. David Ciurana, vicepresident de l’associació de productors PAC, celebra que la Generalitat “estigui corregint la situació”, tot i que creu que no és suficient: “Pel potencial que tenim, falten recursos, i hi ha el perill que les ajudes recaiguin sempre en les mateixes empreses”.

“Estem bastant millor del que estàvem, el Govern considera que el sector és estratègic”, diuen els productors

Els productors somien en una situació en què les obres, siguin en la llengua que siguin, arribin a tot el públic, i que sigui la història la que demani una llengua. Alcarràs va ser un exemple que fer-ho en català no tanca portes, com Irati en el cas basc, però els nous ajuts de l’ICEC i la llei audiovisual espanyola, que obliga les televisions i plataformes a fer una part de la producció en les llengües cooficials, demostren que l’impuls és necessari. “Sense ajudes seria impossible rodar en català una pel·lícula ambiciosa”, diu Edmon Roch, d’Ikiru Films, que està preparant una pel·lícula sobre l’humorista Eugenio, amb David Verdaguer com a protagonista: “Serà la primera vegada que una cadena privada, Antena 3, participa en una pel·lícula en versió original en català”, assenyala Roch, que està darrera d’èxits com les pel·lícules de Tadeo Jones. Des de Proa critiquen, però, que la llei és molt poc ambiciosa, perquè amb una sola obra que estigui feta en llengua no castellana, les cadenes i plataformes ja cobreixen el percentatge necessari. “El que és més important és que TV-3 torni a liderar-ho”, diu Oliva. “La pel·lícula ‘Mediterráneo’ va ser un cas clar: TV-3 només va posar un 2%, i un altre productor, Movistar, va posar més diners, però va demanar que es fes en castellà”, afegeix. I Folguera apel·la a la responsabilitat dels espectadors: “No hem d’esperar a guanyar un ós d’or per anar al cine a veure una pel·lícula en català, si fem pel·lícules, el públic ha de respondre”.