Llengua i discriminació

S’acosta Sant Jordi i sobrevé una notícia com no ens l’esperàvem: la convocatòria d’una manifestació per la llengua just la tarda del dia del llibre. I no ens l’esperàvem una mica perquè els darrers anys el dia de Sant Jordi s’havia deixat vèncer per l’aburgesament de passejar per la zona noble de l’Eixample (ara que els nadius ja no hi passegem), per la deambulació en processó a la recerca de firmes cobejades o simplement per dir i sentir-nos dir que quin dia tan maco. Falta encara que editors i llibreters rondinin per la convocatòria d’una manifestació just quan molts badocs i compradors són encara a les parades havent plegat de la feina, però per Sant Jordi no hi ha res que entronqui més amb la tradició que protestar per la situació de la llengua. I si la policia carrega encara més.

Una cosa de la convocatòria crida poderosament l’atenció. Si bé la inclinació de qualsevol podria fàcilment aventurar que una manifestació per la llengua havia de tenir una forta càrrega en favor de l’eix nacional i/o patriòtic (no cal dir que vint-i-tres anys de pujolisme i d’altres majories posteriors convertint la llengua en el pal de paller del país hi tenen molt a veure), un cop d’ull ràpid a les entitats que hi donen suport revela que alguna cosa es belluga, i que la llengua ha passat a ser motiu de preocupació de col·lectius que abans no s’hi sentien especialment interpel·lats. Per entendre’ns, si no fa tant algú com Ada Colau deia que això del català era “una murga” i feia els seus vídeos en castellà per arribar a més gent, ara ens trobem el Sindicat de Llogateres entre els primers firmants de la convocatòria. Com també hi són la Crida LGBTI o la Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

També han can­viat els motius de la convocatòria, en què tant s’esmussen els tradicionals arguments de reivindicació nacional com es plantegen els perills d’un model econòmic lliurat a l’especulació immobiliària, el turisme i la gentrificació com a factors de desnaturalització de la ciutat. Ja no hi ha motius per apel·lar a una persecució històrica contra el català, o per denun­ciar una font de discriminació de matriu franquista, però sí per assenyalar l’actual ordenament jurídic i la poderosa economia neoliberal com els principals factors de minorització de la llengua. És sobretot en aquest punt on la intersecció amb altres mobilitzacions agafa tot el valor: els cossos desnonats i víctimes de fòbies diverses són els mateixos que són discriminats pel que parlen.

La discriminació per raó de llengua ja era present en els treballs del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) com un dels factors més destacats, però aquesta setmana hem sabut, d’acord amb la segona onada corresponent al 2024, que la llengua s’ha convertit en el principal motiu de discriminació a Catalunya. Si el 2023 el lloc d’origen encapçalava el rànquing amb un 41% contra el 40% de la llengua, ara la llengua s’enfila al 42% contra el 38% del lloc d’origen. Per descomptat, no hauríem de caure en l’error de creure que aquesta discriminació és exclusivament contra el català (el CEO no desenvolupa les dades per llengua, és llàstima), i segur que n’hi haurà que redundaran en la idea que és el castellà, la llengua discriminada a Catalunya (riures enllaunats), però vaja, faríem bé de suposar que molt majoritària­ment és si parles en català que et discriminen.

Però, pot ser que ara se’ns discrimini més que abans? De debò? Possiblement no, devem ser allà on érem, però la percepció del que és discriminació ha mutat prou perquè el parlant percebi que no és del tot lliure de parlar el que parla, o que un determinat pacte social entorn de la llengua s’ha trencat en virtut d’uns usos lingüístics interpersonals gregaris dels usos globals. I que en l’obligació a canviar de llengua en benefici d’una llengua comuna, simplement perquè l’altre s’escuda en el fet que no t’entén, s’hi amaga la defensa d’un privilegi apuntalat per la legalitat i pel mercat. Potser anys enrere hauríem fet els ulls grossos davant una cafeteria tifa que només ens servirà un cafè si saltem a l’anglès, i potser hi hauríem saltat de bon grat amb aquell somriure mesell, però ara en aquell monolingüe talòs hi veiem sobretot la punta de llança dels que ens acabaran fotent fora del barri.