Ir al contenido
_
_
_
_
postal / cerdanyola del vallès
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Un oasi en una escola de català

Com es podien imaginar els avis que les seves maneres de dir dringarien en una classe de català i desvetllarien tants alumnes!

Una classe de català a la Universitat Pompeu Fabra.

Començo per manllevar la idea que donava Rudolf Ortega en aquestes pàgines: anomenar el Consorci de Normalització Lingüística escola de català. Oi que els alumnes dels seus cursos van a aprendre-hi català i no pas a entrar en una centrifugadora que els normalitzi no se sap ben bé com, en quin sentit? Quin procés d’acostament a la normalitat tenim al cap? Segons si trepitgen Vic o Barcelona, els alumnes es trobaran amb dues situacions lingüístiques tan oposades com corrents. Per tant, parlem de tu a tu, anivellem i intentem entendre el context de qui arriba a un curs de català, les dificultats i els maldecaps.

Ara han estat notícia les cues per inscriure-s’hi, quan el més estrany és que fins ara no haguessin estat notícia. Això ha servit per posar el crit al cel, que és gratuït i a segons qui l’esbrava. Però com diu l’astre preclar Quimi Portet, una cosa és l’actualitat i una altra, la realitat. D’aquesta confusió plora la criatura, tot sovint. Els cursos bàsics de català són un tràmit que molts nouvinguts han de fer per continuar fent més tràmits per tenir accés a drets bàsics. Per això és important facilitar-los l’accés a l’aprenentatge i propiciar la continuïtat en els cursos, que és una altra cosa que ara no sembla al centre del debat, en plena esbravada.

Fa poc em van convidar a parlar amb alumnes de nivell intermedi d’uns cursos de català a Cerdanyola del Vallès. La professora i els alumnes s’havien llegit la meva última novel·la, No soc aquí, publicada fa cinc anys, que en termes editorials és com una edat de pedra sencera. Havien subratllat el llibre de dalt a baix, havien superat el que primer eren esculls lingüístics fins a trobar-hi, després, un joc, una curiositat, un esperó. Tot, gràcies a un guiatge admirable de la professora i a les ganes d’estimular els alumnes que, a més, es van avenir a fer la trobada un dia que no tenien classe per facilitar la meva conciliació familiar.

Vam parlar d’herències, de llocs lletjos, de paisatges canviants i fronterers, de vides que no són ni blanc ni negre, d’oportunitats... Vam riure molt. Com es podien imaginar els meus avis pagesos que les seves maneres de dir dringarien en una classe de català i desvetlla­rien tants alumnes! Una noia d’origen argentí va explicar que li havia cridat l’atenció la paraula tarambana, que ella l’havia sentit dir a la seva àvia. Segons trobo per internet, és una paraula pròpia del lunfardo porteño, l’argot de Buenos Aires creat a finals del segle XIX. Això em fa pensar que les llengües són d’anada i tornada, com les vides, encara que ens n’oblidem. Per acabar, tots em van dir tres paraules o frases del llibre que a partir d’ara adoptaran. Eren gairebé les nou del vespre que sortia de l’Ateneu de Cerdanyola pensant quina sort, quin regal, pensant que una cosa és la realitat i una altra l’actualitat. I que bé que, davant la bèstia ferida de l’actualitat, emergeixi de la realitat un oasi on estar-s’hi. Un oasi de veritat, trossos de terra fèrtil.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
_
_