Bob Dylan. La informació i allò altre

Els canvis de personalitat que presenta durant els primers anys Bob Dylan són, així ho diu ell, o així ho va dir ell després, un mecanisme d’autodefensa contra els tòpics amb què me’l van estar definint (i encara dura) periodistes, analistes i molts admiradors. Primer era un cantant folclòric que revisitava o refeia, directament i explícitament, les cançons tradicionals (com al primer disc), després semblava un cantautor de la cançó de protesta o contestatària (com en la cançó de mal traduir però traduïda a quasi totes les llengües i que en català dóna «això amic meu, només ho sap el vent,» o amb el tòpic de si “Els temps canvien”), de cop es torna cantant-guitarrista de roc en rol dur i directe, amb una faceta crítica social (que més que de protesta seria de denúncia) i una altra de bellament amorosa, i un costat també còmic corrosiu amb un peu al surrealisme i l’altre a la tradició de l’absurd o, com ho diuen en anglès el nonsense (que vol dir el «sense cap ni peus»); després ve un disc gairebé acústic titulat amb el nom d’un bandoler mític o mitificat, John Wesley Harding, amb un seguit de poemes que semblen paràboles espirituals, plenes de sentit, aparentment, però que encara avui estan els especialistes mirant de desxifrar ben bé quin és, aquest sentit. Són cançons de primera, com ‘El pobre immigrant’ o ‘El missatger malvat’ i altres; i després d’això fa un disc de country amb una veu molt més cuidada que abans, i uns arranjaments molt polits, i tot ell fet de cançons d’amor boniques i gairebé ensucrades, i alguna de les quals passarà a l’antologia de les grans cançons del nostre temps (com per exemple la que es diu ‘Ho vaig llençar tot’). Després va fer un disc que es diu Autoretrat i és gairebé tot fet de cançons d’altres autors (des de temes anònims tradicionals fins a versions de Paul Simon, etcètera). Tal com ho explica ell mateix al gran llibre titulat Cròniques i com es veu, també, en la seva actitud d’algunes de les entrevistes que li feren els primers anys, el seu gran esforç, la seva lluita, és contra la fama, contra el tòpic que el convertia en la veu d’una generació, d’un moviment, d’una joventut… quan ell volia ser, i era, i és, la seva pròpia veu, i no la d’un coŀlectiu fantasma que no se sap ni si existeix.

No sé res de la seva vida privada personal ni ganes. Sembla que es va casar i que va tenir fills. No en sé res més, ni ganes, repeteixo. Com diu ell al disc Amor i robatori (del 2001): «Si és informació, que vols, parla amb la bòfia». Al discurs que va escriure quan li van donar el premi Nobel parla extensament de tres llibres que l’han marcat: l’Odissea, el Moby Dick i Res de nou a l’oest, i és molt bona i original la manera com els analitza.

Té cançons llargues que són com noveŀles concentrades, de pura imaginació, inventades (com ‘Black Diamond Bay’, que seria la badia del Diamant Negre), o bé de pura crònica, històries reals que reflecteix amb mirada gairebé periodística (en el bon sentit de la paraula), com la famosa ‘Hurricane’ (Huracà); però també n’hi ha, d’aquestes cançons-noveŀles, que no se sap fins a quin punt són transfiguracions de coses viscudes, com la magnífica ‘Isis’. I aquests darrers anys n’ha fet unes quantes que tornen a ser molt dures amb la realitat política i social dels Estats Units: en alguns casos, sobretot als darrers discos, hi trobem cançons en què una estrofa va per aquí i l’altra per allà, trencant el principi d’unitat de l’obra d’art… i de cop, en una de les estrofes, sembla que li estigui clavant una trompada als trumps del seu país: «Hello stranger, hello and goodbye,/ You rule the land but so do I,/ You lusty old mule, you got a poisoned brain,/ I’ll marry you to a ball and chain» (això és del 2020, i aproximadament traduït en la mesura del possible, diu: «Hola foraster, hola i adéu, tu governes la terra, i jo també,/ tu mul lasciu, cervell de verí/ et lligaré amb bola i cadena»). O en la terrible cançó ‘Pay in blood’ (Pagaré amb sang… però no pas la meva, diu) del 2012.

Els canvis de personalitat són un mecanisme d’autodefensa contra els tòpics amb què el definien

Un dels punts destacats de la seva creació literària són els aforismes que deixa anar entremig de les cançons: «Per viure fora de la llei has de ser honrat». «No he pogut apendre a beure aquesta sang i dir-ne vi». «Tot és fals, fins i tot la propaganda». «No em pregunteu res, us diria la veritat». «No hi ha cap èxit comparable amb el fracàs, i el fracàs no és cap èxit». «He obert el cor al món i el món se m’hi ha ficat a dins» (aquesta la diu amb tristesa i resignació). «No sóc cap fals profeta, només sé el que sé». «No recordo quan vaig néixer i he oblidat quan vaig morir». O la terrible imatge del carreró de la Desolació, quan en Romeo li està tirant els trastos a la Ventafocs i ve algú a dir-li que tu no hauries de ser aquí, «i l’única fressa que resta quan les ambulàncies han marxat és la Ventafocs escombrant al carrer Desolació» (que és el mateix poema on ridiculitza els afanys de grandesa d’Ezra Pound i T. S. Eliot).

Malgrat l’aparença de cosa «lleugera», l’obra va plena de referències a l’Eneida, a Blake, a l’Alícia, a Jack London i a mil coses més. Una cançó, potser el seu cant espiritual, té un títol que se’n riu de Carlos Castaneda, l’autor «espiritualista» dels contes del «poder yaqui» (una ètnia indígena mexicana): la de Bob Dylan es titula ‘Señor’ (així en castellà i amb la ñ) i de subtítol diu «Contes del poder yanki» i parla de l’aspiració religiosa amb conceptes de la nostra tradició occidental, sense penjarelles orientalistes ni invents indigenistes. És una cançó escruixidora, rica d’imatges sorprenents, i amb una profuntitat de dubtes que fa por, i acaba: «Señor, señor, let’s overturn these tables,/ Disconnect these cables./ This place don’t make sense to me no more./ Can you tell me what we’re waiting for, señor?» («Senyor, tombem les taules, desconectem els cables, això per mi ja no té cap ni peus, em podeu dir què esperem, senyor?»).

«Sempre hi ha algú que t’entén, ja no importa què tinguis a dir, és increïble que hàgim arribat fins aquí».