Es busquen filòlegs

Hi ha molta distància entre la majestuositat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona i la reputació precària dels futurs filòlegs que hi estudien. Són clixés que la majoria de les persones consultades en aquest reportatge mencionen en algun moment: la filologia està menyspreada, als instituts els professors de català són considerats uns provincians desmanegats i la carrera arrossega, com totes les humanitats, l’estigma de la manca de sortides laborals. Però la realitat és que la filologia catalana és ara mateix una garantia de futur. Especialment en la docència, la manca de filòlegs és cada cop més una emergència que s’estendrà a les institucions, l’acadèmia, professions com la correcció i, en definitiva, la salut de la llengua i la literatura si no s’hi posa remei.

La manca de professors, en dades

Una de les dades clau de l’esperada Enquesta d’Usos Lingüístics, que elaboren el Departament de Política Lingüística i l’Idescat, és que uns dos milions de persones afirmen que volen aprendre o millorar el nivell de català, la meitat de les quals són nascudes a l’estranger. Però aquest desig no és correspost per l’administració, que no ofereix prou places per aprendre l’idio­ma: al darrer trimestre de l’any passat es van quedar 8.000 persones en llista d’espera, segons dades avançades per aquest diari, el doble que dos anys enrere. Més de la meitat són persones que volen cursar el nivell A1 de català, el més bàsic, que és el que permet a les persones nouvingudes tenir el primer contacte amb la llengua i fer alguns tràmits burocràtics.

La Generalitat és conscient, des de fa temps, d’aquesta manca de places. Just fa un mes, el conseller Francesc Xavier Vila va anunciar una injecció de 8,8 milions d’euros per crear unes 30.000 noves places. Tot i l’espectacularitat de les xifres, la mesura desperta molts dubtes que la conselleria no ha resolt ni vol detallar encara: com es repartiran per nivells de titulació, quantes places seran creades realment pel Consorci per a la Normalització Lingüística (s’ha fet un acord perquè sindicats i entitats també n’ofereixin) i, especialment, quants professors es necessitaran i si hi ha prou professors de català amb titulació de Filologia Catalana per cobrir aquesta demanda.

Si agafem el món educatiu com a referència, la resposta és que no. En els darrers anys, els sindicats no han deixat d’alertar dels problemes per trobar professors. Desenes de places han quedat vacants i els alumnes sense fer classe. Per posar-hi remei, el Departament d’Educació va aprovar mesures excepcionals: permetre als docents actuals ampliar de manera voluntària la jornada laboral o relaxar els requisits d’accés a la borsa d’interins per permetre que llicenciats en altres àmbits, i amb el nivell C2 de català, puguin fer classes de la llengua a l’ESO. Segons dades del Departament, dels 3.254 docents de la borsa d’interins que poden impartir català, només 1.916 són filòlegs.

La solució ha generat malestar entre filòlegs i situacions estrambòtiques als instituts, amb professors amb mancances en el coneixement, sobretot, de literatura. “Tothom té en ment què significa un professor en un moment donat de la teva vida per fer una carrera o una altra; necessitem bons professors per crear vocacions”, diu Maite Puigdevall, sociolingüista a la UOC. “Estem resolent un problema, però creant-ne d’altres que poden ser letals per a la llengua. De fet, hi ha molts professors que no volen classes de batxillerat per la complexitat, perquè no es veuen prou preparats per ensenyar els continguts”, explica Miquel Àngel Pradilla, director del Departament de Filologia Catalana de la URV.

Com la docència, especialitats que abans penjaven de la filologia, com la correcció, l’edició o la traducció, ja es poden estudiar en postgraus i màsters. Les indústries de la llengua tenen substituts tecnològics en tasques com la traducció automàtica, la subtitulació o el reconeixement de veu. I de les teràpies que tenen a veure amb els trastorn de la parla se n’ocupen cada cop més la psicologia i la medicina. El problema, doncs, és circular: falten filòlegs, però les mesures pal·liatives els fan cada vegada més prescindibles.

Que la filologia està en perill, des de l’acadèmia, s’adverteix des de fa temps: l’any 2010, la Universitat de Girona publicava un informe segons el qual durant la següent dècada es jubilarien més de 500 professors i no hi hauria prou relleu. Des de les institucions no s’hi va fer res, i ara els càlculs de la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana estimen que entre 1.500 i 2.000 places quedaran buides en els pròxims dos anys. “Ens van titllar de gremialistes, però no demanàvem més professors universitaris, avisàvem d’un problema que ara és una emergència”, explica Puigdevall.

Elvira Riera, filòloga membre del grup de recerca en teoria política de la UPF, hi afegeix context: “Durant la segona meitat dels vuitanta, el país es transformava, s’acabava de recuperar l’autogovern a Catalunya. Això va generar moltes vocacions per la filologia: la recuperació de la llengua era la recuperació de la llibertat”. Amb la normalització, aquesta relació ideològica amb els estudis de la llengua va anar desapareixent, les inscripcions a filologia van començar a disminuir i ara aquella generació no té substituts. Seguint el rastre de les estadístiques de la Universitat de Barcelona, el campus català més gran, la davallada més important va tenir lloc fa uns 15 anys, i als motius que menciona Riera s’hi afegeixen d’altres com la crisi econòmica, l’augment desorbitat del preu de les matrícules universitàries, la diversificació de carreres i una crisi sistèmica de les humanitats. Hi ha una resignació compartida entre els especialistes que viuen ara un present que van saber preveure: “L’únic que es va fer bé llavors va ser mantenir obertes les facultats del ­país tot i no tenir prou estudiants”, afirma Puigdevall, “en un altre lloc com Anglaterra s’haurien tancat, i ara es poden anar tornant a omplir”.

Una mirada a les universitats

Segons les dades facilitades per les universitats que imparteixen Filologia a Catalunya (UB, UAB, UdG, UdL, URV i UOC), aquest curs han començat la carrera 354 alumnes, dels quals 130 la van demanar com a primera opció. L’aspecte positiu és que la xifra ha anat creixent moderadament els darrers anys —el 2019 n’hi van accedir 280—, especialment gràcies a la UOC, que compta amb nombres molt més elevats que la resta, amb 190 inscrits aquest curs.

Si mirem la dada de titulats, d’aquests 280 estudiants que van començar els estudis el 2019, quatre anys més tard només se’n van graduar 105: al voltant de dues terceres parts dels alumnes abandonen els estudis, una tendència que es manté en altres promocions de la carrera. Aleix Giménez, Alba Aranda i Pol Pinyol són tres alumnes de tercer curs de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona que han vist com, a mesura que avançaven de curs, les aules quedaven cada cop més buides. “És una carrera densa, has d’assumir que, o t’enamores de la llengua, o no l’acabaràs”, assegura Giménez. “Hi ha assignatures os, fetes per filtrar qui val i qui no”, afegeix Aranda. Pinyol va entrar a la carrera amb el pensament de ser professor, i ha tingut una certa decepció. “No és el que pensava al principi, i hi ha assignatures molt teòriques que no em serviran de res”. Els alumnes es queixen també de la rigidesa del pla d’estudis, perquè fins a quart no podran escollir optatives i traçar un itinerari.

Giménez i Pinyol tenen clar que, en el futur, volen ser professors, una sortida amb molta ocupabilitat, però no exempta d’obstacles. “Hem de fer el màster de professorat, però allà hi entres per nota. I a filologia, o et dediques de ple a la carrera o no treus més d’un sis”. Els alumnes lamenten que, amb la demanda que hi ha de titulats, es posin tantes dificultats. “A aquest ritme mai hi haurà prou professors de català. Aquesta és una carrera de resistència i al final no la gaudeixes”, deplora Giménez.

L’acadèmia adverteix des de fa temps que la generació que es va graduar als anys vuitanta no té un relleu suficient

Que els graduats en filologia tinguin accés prioritari als màsters de professorat és una demanda habitual que mai no ha sigut escoltada, així com la renovació dels plans d’estudis, que molts consideren anquilosats. Pradilla creu que caldria incorporar coneixements per a l’ensenyament del català com a segona llengua. Teresa Iribarren, directora del grau de Llengua i Literatura Catalanes a la UOC i presidenta de la Coordinadora, hi coincideix: “Hi ha cert conservadorisme disciplinari en l’ensenyament de la literatura, cal acostar-la als interessos dels joves: si tens alumnes amb procedències diverses, vol dir que has d’aprendre a ensenyar amb estratègies diferents”.

També Júlia Ojeda, professora de català al grau d’Educació de la UB, afirma que “a l’entrada del nou segle, amb la sensació que el català viu un bon moment, la filologia s’estanca; mentre la resta d’estudis es van actualitzant i modernitzant, el català queda al marge”, i afegeix que caldria oferir especialitzacions per a aquells alumnes que vulguin ser professors o dedicar-se al món editorial. Jordi Marrugat, professor de la UB, creu que haurien de disminuir les assignatures metodològiques, “un calaix de sastre que cada professor omple com vol”, i augmentar les de literatura contemporània. Anna Gavarró, directora del Departament de Filologia Catalana de la UAB, és més prudent: admet que “potser hi ha coses que es poden canviar”, però creu que “no es poden renovar els plans d’estudis contínuament sense tenir una perspectiva àmplia de la situació”.

A l’hora de fer canvis des de dintre a la universitat, una de les traves és burocràtica. A Catalunya les universitats han de fer-se avaluar els plans d’estudis per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari (AQU), un procés llarg i farragós, que caldria tornar a començar si es renovessin. Així doncs, assignatures tan ambigües i poc seductores com “Terminologia i metodologies” es mantenen any rere any.

Què s’hi pot fer?

El consens és que es fa tard per resoldre un problema a gran escala, però sembla que l’administració es comença a afanyar. La primavera de l’any passat (que és quan es fan les inscripcions a les universitats), la Secretaria de Política Lingüística, ara Departament, va llançar la primera campanya de promoció, Tria filologia catalana, i aviat se n’anunciarà una nova edició, en principi més ambiciosa, no se sap si acompanyada de més mesures amb el Pacte Nacional per la Llengua. Gavarró i Pradilla consideren que amb la campanya de l’any passat no n’hi va haver prou: “Si veiem que hi ha un problema important, les solucions també han d’estar a l’altura i l’administració ho ha d’entomar amb molta contundència”, diu ell. Aquests dies les universitats participen en el disseny de la nova promoció.

Segons Iribarren, a banda de convèncer els estudiants de batxillerat que es matriculin a filologia, una solució a curt termini, cal plantejar propostes a llarg termini a l’educació obligatòria: “Promoure els estudis de filologia quatre dies abans de la selectivitat és fer-ho tard; s’ha d’anar a l’arrel, actuar des de primària i reforçar el català a partir de biblioteques, extraescolars… que el català sigui una llengua viscuda i no apresa forçant plans docents, que també s’haurien de revisar i adaptar a cada context. Cal fer complir els drets lingüístics”. Les universitats s’hi estan posant, però els instituts no s’hi mostren receptius: l’any passat, la UAB va brindar-se a explicar la titulació de Filologia Catalana i les seves sortides professionals a diversos centres, però cap no ho va acceptar. “No té sentit el desinterès si la carrera té un índex d’ocupabilitat tan alt”, conclou Iribarren.

Els experts i el mateix conseller Vila afirmen que cal obrir la carrera a joves que no tinguin el català com a primera llengua, tot i que això no sempre és fàcil. Els tres alumnes de la UB entrevistats conformen un gresol de perfils variat que no reflecteix la pluralitat de totes les aules: Aranda ve de la Cerdanya, d’entorn catalanoparlant, i assegura que va decidir estudiar filologia per “millorar i cuidar la llengua”. Pinyol, de Viladecans i d’entorn bilingüe, vol ser professor. Giménez, de Badalona i família castellanoparlant, va escollir la carrera per l’interès que li despertava la llengua: “El català forma part de la nostra cultura i s’ha de conservar i cuidar”.

Els experts reclamen campanyes a llarg termini: “Promoure els estudis abans de la selectivitat és fer-ho tard”

La Transició queda lluny, la politització del Procés, sorprenentment, no va tenir efectes gaire visibles en l’interès pels estudis lingüístics, i la societat és diversa. Això fa que la majoria d’experts considerin que, entre els arguments més pragmàtics i els més emocionals, en les campanyes de seducció funcionin millor els primers. Es repeteix que tothom que estudiï filologia tindrà feina, però també que cal prestigiar l’ofici: “Hem donat per descomptat que els professionals treballen per compromís amb el país, però el prestigi no és només una cosa simbòlica, cal una retribució econòmica; els oficis vinculats a la llengua estan mal retribuïts, fins i tot per part de les institucions”, diu Iribarren, que també reclama més pressupost per al CPNL. Gemma Brunat, correctora i presidenta de l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya (APTIC), lamenta que hi ha una sensació d’alta demanda, però que això no es tradueix en millors remuneracions. Segons l’AQU, el salari mitjà d’un filòleg que treballa a temps complet ronda entre els 1.800 i 1.900 euros mensuals bruts.

Puigdevall creu que, quan parlem de retribució, “les professions de la llengua estan devaluades a causa d’ideologies essencialistes: si ets nadiu, sembla que no t’hi hagis d’esforçar gaire”. També que cal connectar el català amb els reptes de la digitalització de la nostra societat: “Hi ha un esclat de les tecnologies de la llengua. A Catalunya no anem malament, però es necessitaran professionals en equips interdisciplinaris”. Tant Puigdevall com Rie­ra conclouen que cal traslladar als alumnes el vincle entre el coneixement d’una llengua i la noció de justícia i comunitat: “Hi ha tot un món associat a la lingüística que és útil en societats plurals”, diu Riera. Puigdevall afirma que “conèixer una llengua o no pot significar l’accés a condicions materials i a una comunitat; a una manera de viure i de relacionar-se: els nostres joves hi tenen dret; hem d’evitar viure en societats segregades”.

Només una gran porta arcada separa els futurs filòlegs de la UB de la plaça Universitat. Creuant el carrer, bars i botigues que no estan pensats per a les seves butxaques i blocs de pisos sense veïns fan obvis els efectes de la globalització i la llei del més fort al centre de la ciutat. Són d’una manera o altra les mateixes amenaces que pateixen la llengua i la literatura catalanes. D’afrontar-ho depèn que les generacions del futur caminin per aquests mateixos carrers sentint-se part de totes les històries que han inspirat.