Anna Ballbona s’endú el premi Llibres Anagrama amb un retrat irònic sobre una generació perifèrica

A partir d’un embaràs “una mica incert”, la Mila comença a analitzar l’estranyesa en què ha viscut sempre. “Recorda la seva infantesa, la joventut, l’entrada a la universitat [és la primera de la família que hi arriba, per estudiar Història de l’Art] i es troba entre dos mons que grinyolen, i en dona la idea el lloc on viu, un barri o un poble indeterminats, entre l’autopista, la via del tren, el cementiri i polígons industrials, a mitja hora de Barcelona, ciutat que sí que apareix explícitament a la novel·la”. Són paraules de l'escriptora Anna Ballbona (Montmeló, 1980) tot explicant el seu llibre No soc aquí, amb el qual aquest dilluns ha guanyat el 5è Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Aquest guardó de literatura en català, al qual s'havien presentat 28 originals, està dotat amb 6.000 euros.

Alguna cosa a veure amb Montmeló, el seu poble? “No, no… hi ha molts llocs com el de la novel·la a mitja hora de Barcelona”, assegura ella. Un lloc cada cop més comú en la literatura, el cinema, la cultura… “Uns espais, però, on hi ha molt més que xonis i quillos”, diu l’escriptora. “El polígon és un lloc de vida, on es fuma, on es fa l’amor, un lloc on es viu…” Imma Monsó, membre del jurat, parla de la novel·la com la descripció d'un mon que, sense que ens n'adonem, ha anat desapareixent: "No soc aquí ens endinsa en la vida d'una família que fa quatre dies vivia a la perifèria rural de Barcelona: un món de pagès que no respon al tòpic, un tipus de vida que ha estat arrasat pel teixit urbà".

L’eina per transmetre la vida d’aquesta família, que ha passat en una o dues generacions de la pagesia a la fàbrica, dels camps als polígons, és el lèxic. A l’estil de la italiana Natalia Ginzburg amb el seu Lèxic familiar, Anna Ballbona, en paraules del jurat del premi, “recorre a uns automatismes de frases fetes, llenguatge del qual bevem cada dia i que ens construeix (i de vegades, ens destrueix) com a persones. Aquesta vida ens és mostrada a través del llenguatge familiar i des de la mirada i la veu un punt iròniques de la protagonista”. Ballbona furga en el llenguatge també fins a una mena de frontera: “He fet inventari de paraules i de maneres de dir”, proclama, orgullosa. “El pare, catalanoparlant, parla molt a la seva manera i diu coses com filipolles; la mare diu sovint d’algú que no li agrada que li aixafaria el cap i l’àvia fa servir molt la paraula mumarota, per parlar d’algú que no li acaba de fer el pes”. A la novel·la, escrita en primera persona “com a exercici i repte per endreçar els records”, els personatges, doncs, queden definits per la seva manera de parlar: “De vegades som una mica com parlem”, ha declarat la guanyadora.

L’estranyesa és el company de viatge de la protagonista, la Mila (un homenatge a la mare de Ballbona, que es diu Nila, i també a la protagonista de Solitud, de Víctor Català). “La seva arribada a la universitat li fa veure la distància que la separa dels altres estudiants, com de petit és el món on ella havia nascut. A poc a poc entendrà, també, la força del lloc d’on ve i passarà a l’acceptació de la seva realitat”. El títol, No soc aquí, fa referència a aquesta estranyesa de la protagonista, “que hi és, als llocs, però sense acabar de ser-hi, sent més espectadora que altra cosa. I farà trucs d’escapisme fins que decidirà que ja n’hi ha prou de fugir”. És la manera de travessar fronteres, moltes, fronteres de classe, “que sembla que no hi són, però hi són”, remarca l’autora.

Ballbona fa desfilar per les pàgines de la novel·la, que es publicarà al març (i de la qual tindrem versió en castellà al juny) tot un “bestiari familiar”. L’autora, amb un somriure, parla fins i tot de “món semifantàstic de trols”: l’avi sense una cama, l’àvia a qui li passa una furgoneta per sobre, la tia encarcarada... Tot i això, Mita Casacuberta, portaveu del jurat, subratlla que “la novel·la es llegeix amb un mig somriure propi de la ironia fina com la d’un bisturí que utilitza l’Anna”. L’humor és clau a l’hora d’entendre aquesta estranyesa, aquest repte que afronta la protagonista.

Ballbona no és una desconeguda dels premis Anagrama. De fet, l'escriptora va quedar finalista a la primera edició dels guardons, l'any 2016, amb la seva novel·la Joyce i les gallines, que va suposar el seu debut en narrativa, ja que fins llavors s'havia dedicat a la poesia. "Ser finalista aquella vegada em va ajudar a encetar definitivament aquest viatge a explicar històries”, ha reconegut. Periodista de professió, Ballbona ha treballat a El Punt Avui i al El 9 nou, i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Ha publicat els llibres de poemes Conill de gàbia (LaBreu, 2012) i La mare que et renyava era un robot (Galerada, 2008, Premi Amadeu Oller).

El jurat del premi, integrat per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Jordi Puntí i les editores Isabel Obiols i Silvia Sesé, ha fet un reconeixement especial a Terres mortes, de Núria Bendicho, un drama rural sobre una família que viu aïllada en un passat una mica mític. Aquesta novel·la també es publicarà aviat.