Necessitem un Karl Kraus

Catalunya necessita un Karl Kraus. La cosa anava prou bé quan teníem Els Joglars, però Albert Boadella se’n a anar quan es va adonar que s’havia fos per molts anys l’humor català, tan potent temps enrere. Amb l’humor, com passa amb la ironia novel·lesca —també minvada—, van desaparèixer la mordacitat i la crítica severa. Quina necessitat en teníem? Tota. La puixança de l’opinió comuna, avui tan gran que ja queden poques plomes amb singularitat i caràcter, ha fet desaparèixer, aquí més que enlloc, allò coent, acerb, incisiu, virulent, acerat i sarcàstic. Quina necessitat en tenim? Tota.

A la Viena del tombant de segle, ella tan acomodada —encara ho està, la pobra Àustria, només amb òpera, simfonies de Haydn, Blassmusik a l’Estíria, Mozartkugeln a Salzburg i llenyataires pertot—, Karl Kraus va copsar la mateixa somnolència que ara sentim aquí i va començar a rebentar tot el que podia i mereixia ser rebentat. Gloriós santa Kraus!

Va néixer en territori de Bohèmia, el 1874, i va morir a Viena el 1936 —no el van assassinar, que també hauria pogut succeir—; i l’any 1899, molt jove, va fundar un diari satíric, Die Fackel (“La torxa”, un instrument que il·lumina però també crema), del qual va arribar a fer més de nou-cents títols. Va escriure moltes més coses, però la seva activitat principal va ser aquell diari, que els austríacs no llenyataires ni operístics es barallaven per aconseguir i llegir. Al final, com que els seus col·laboradors van desertar, va acabar escrivint aquesta publicació ell tot sol. No hi va haver aspecte de la vida vienesa i austríaca en general que no sortís escaldada en aquest diari: la política, primer de tot, després la literatura, la música, els costums sexuals, la hipocresia en general, la ximpleria també general, i tot el que un hom i una don es puguin afigurar. El venerat Hof­mannsthal també va caure, i amb ell Richard Strauss i Wagner. Goethe i Shakespeare es van salvar: era savi. Tot plegat, molt saludable en qualsevol país endormiscat. I no solament això: en vida seva va veure com progressava la germanofília en un país que encara era un imperi, i més encara quan va deixar de ser-ho; no va assistir per poc a l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya —celebrada amb entusiasme per la població, el braç enlaire— i va convocar multituds per sentir la seva veu d’espinguet, entre ells Elias Canetti, que en va parlar amb molta admiració en un dels seus tres llibres de memòries: “Kraus tenia una cara que es rejovenia cap avall, una cara tan bellugadissa que un no sabia on fixar la mirada, penetrant i estranya com la d’un animal ... Em desconcertaven els registres que aquella veu podia assolir; la sala era molt gran, però en la seva veu hi havia una tremolor que es transmetia a tot l’auditori...”. Canetti acabaria sent el millor relleu de la crítica despietada que havia practicat Kraus —després vindria Thomas Bernhard—: vegeu, per exemple, el que Canetti escriu també a les seves memòries sobre Alma Mahler —una de les persones més malèvoles, frívoles i perverses que mai va donar Àustria, que exhibia als seus convidats una filla amb poliomelitis com una raresa de circ: pobre Klimt, pobre Mahler, pobre Gropius, pobre Kokoschka, tots deixats a l’estacada.

Només l’article “Moralitat i criminalitat”, de Kraus, podria avui fer pensar d’una altra manera molta gent —no tothom, encara que quan un tema es converteix en tabú no hi ha qui el remogui— sobre la pederàstia grega, una gran i honorable institució pedagògica, sensual o sexual per escreix, ara tan blasmada pel comú sense que consti que el comú hagi llegit el Convit o el Fedre, de Plató.

Dues obsessions, molt realistes, van impregnar tot el que va escriure: quan el llenguatge es degrada —és el que ha passat amb l’argot del “políticament correcte”, sense que una dona que porta un avió sigui, encara, anomenada “pilota”—, tot es degrada a continuació, sense remei; i la culpa de la degradació de la sobirania intel·lectual dels ciutadans la tenen, segons Kraus —almenys la tenien aleshores—, els periodistes. Un s’esglaia només d’imaginar què hauria dit dels telenotícies de TV3.

En català Kraus ha estat molt poc editat, potser gens ni mica, però en castellà van tenir la sort de comptar amb uns quants traductors i editors valents i molt lúcids: el clergue Jesús Aguirre, després duc consort d’Alba —Contra los periodistes y otros contras (Taurus, 2018)—, Jacobo Muñoz, Miguel Ángel Aguilar o Adan Kovacsis: a aquest últim hem d’agrair-li una gran antologia del periòdic Die Fackel (Acantilado, 2011) i més traduccions. Hi ha autors que no perden vigència, en especial aquells que van criticar uns costums i unes formes de vida que avui són tan vigents com al temps que ells van escriure.