_
_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La gran novel·la de Stendhal

Qui l’ha convertit en un enorme escriptor han estat els lectors, incomptables i perseverants en els segles

Henri Beyle, anomenat Stendhal.
Henri Beyle, anomenat Stendhal.Universal History Archive (Universal Images Group/Getty Images)

Henri Beyle (1783-1842), dit Stendhal, no va tenir en vida l’èxit que ell mateix profetitzava per al cap de cent anys, però va tenir la sort que Honoré de Balzac, un dels autors més llegits a la història de les lletres franceses, dediqués un article a la tercera i última novel·la de Beyle, La Chartreuse de Parme, perquè aquella profecia s’anticipés i ell fruís, al temps que li va quedar de vida, d’una certa anomenada. Sigui com sigui, Stendhal va dir que els elogis desmesurats de Balzac haurien fet riure qualsevol amic seu que el conegués bé.

El lector català disposa a partir d’ara d’una nova traducció d’aquesta novel·la, la més gran de l’autor, i potser la més gran de tot el període francès anterior al II Imperi, superior, o molt superior, a una que es va publicar a la inefable col·lecció MOLU (Millors Obres de la Literatura Universal), dirigida per l’ínclit Joaquim Molas, una col·lecció feta amb restes de sèrie d’edicions antigues, amb traduccions no revisades, d’un català indesxifrable. La nova, extraordinària traducció és aquesta: Stendhal, La cartoixa de Parma, traducció de Ferran Toutain, pròleg de Lluís Maria Todó (Barcelona, Bernat Metge Universal, 2023).

Qui consulti la bibliografia romàntica d’Escoffier (Le Mouvement romantique, 1788-1850), el trobarà naturalment situat entre els romàntics, però, fent un petit esforç, haurà de discernir entre els romàntics larmoyants —com Sénancour i els que encara existeixen a moltes literatures, que a les llibreries angleses apareixen a les prestatgeries sota el títol “Romanticism” com a equivalent de “Literatura sentimental”— i aquells que, tot i formar part de les generacions romàntiques, van dotar les seves novel·les d’un caràcter ja pròpiament contemporani. Hi ha autors francesos que, per inèrcia, segons com es miri, poden ser considerats romàntics, com ara Baudelaire, però que, mesurats amb una bona regla de càlcul, resulten d’una modernitat evident, fins i tot d’un antiromanticisme obvi.

El geni d’aquesta Cartoixa de Parma es troba en el fet que el diplomàtic i escriptor, tot i esprémer en el seu llibre el munt d’experiències amoroses que havia tingut i el munt d’esdeveniments històrics a què va assistir, ni presenta la història segons el discurs objectiu que començava a obrir-se camí en la historiografia —el millor exemple es troba en l’experiència de Fabrizio a la batalla de Waterloo sense saber que s’hi troba—, ni presenta l’amor des del punt de vista de la mera subjectivitat. Les dues coses s’alternen en aquest llibre amb una habilitat sorprenent, de manera que ni els amors de Fabrizio del Dongo —només queda mal explicada la seva última experiència, amb Clélia, no les altres—, resulten embafosos o tòpics segons el codi romàntic més habitual, ni la seva visió de la història està amarada d’èpica o de tragèdia, a pesar que Stendhal deia de la seva darrera novel·la que tenia alguna cosa d’Ariosto i del Tasso, i que es va inspirar en una crònica del segle XVI sobre els Farnese i el ducat de Parma. Senzillament, a la novel·la els homes i les dones hi són presentats amb absoluta naturalitat —incloent-hi el cinisme i l’ambició de poder, per això algú va dir que aquesta era una novel·la “maquiavèlica”— i això és el que fa de Stendhal un novel·lista tan genial com precoç. Balzac és sempre massa ideològic; en Flaubert l’estilisme es menja una bona part del seu “realisme”; Zola, més endavant, cau en un naturalisme exagerat i, doncs, igualment allunyat del “natural” que posseeix Stendhal, anterior a l’un i l’altre. A diferència d’aquests, i també dels seus contemporanis, el de Grenoble va romandre fidel al racionalisme crític del segle de les Llums, al materialisme filosòfic dels ideòlegs i al liberalisme polític heretat de la revolució. Al cap i a la fi, la caiguda de Napoleó i la restauració borbònica eren per ells mateixos elements que només podien afavorir la ironia més fructífera. Ell mateix, sabent-se atípic, va dedicar aquesta Cartoixa de Parma, al final del llibre, als “happy few”, potser recordant un vers de Shakespeare: “We few, we happy few, we band of brothers” (Enric V); però l’epígraf hauria escaigut molt més al Flaubert de L’educació sentimental que a qualsevol llibre de Stendhal.

Ha acabat sent considerat un dels tres o quatre grans valors de la novel·la francesa del segle XIX, però no es pot dir que la crítica del seu temps hi ajudés gaire. Sainte-Beuve, que tenia molt bon olfacte i filava molt prim, no va flairar gens ni mica el geni de Stendhal, i en un dels seu lundis de 1854 va qualificar la novel·la de marivaudage italien (galanteig a la italiana), va trobar el llibre malgirbat —d’errors d’estructura n’hi ha, certament, però cal tenir present que la vivesa de l’estil de Stendhal prové, en bona mesura, del fet que la va dictar, no escriure, en menys de dos mesos—, i inversemblant l’amor de la duquessa Sanseverina per Fabrizio, el seu nebot.

Al capdavall, qui ha convertit Stendhal en un enorme escriptor han estat els seus lectors, primer escassos —els happy few— després incomptables, perseverants en els segles.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_