La monstruositat de Flaubert

En opinió d’una colla de lectors i d’intel·ligència verificada, com ara Borges, Walter Benjamin, Gide, Beckett, Julian Barnes, Calvino o Orhan Pamuk, Bouvard i Pécuchet, de Gustave Flaubert (1821-1880), és la novel·la francesa més genial del segle XIX. Aquells, i molts més, no ho van dir perquè xalessin llegint aquest llibre prodigiós, sinó degut a tot el que significa tant dins el panorama de la literatura europea com dins l’apogeu de la civilització burgesa.

Flaubert la va tenir al cap des dels setze anys, però la va deixar inacabada: la seva neboda, Caroline —el marit de la qual va arruïnar Flaubert a causa d’uns negocis improbables— la va fer publicar l’any 1881. Uns quants crítics la van lloar, i d’altres, com Barbey d’Aurevilly, la van rebentar, bo i desitjant que l’obra quedés enterrada per sempre, com l’autor mateix.

Flaubert va viure tot el procés revisionista de la història de França a partir de Napoleó, esborronat per l’ascens d’una classe urbana que, en comptes de perseverar en els costums intel·lectuals dels hommes de lettres del segle XVIII, va encetar un període històric en el qual encara vivim. Dit d’una altra manera —i això és el que més importava a Flaubert—, la intel·ligència il·lustrada va cedir el pas a una estupidesa “de classe” tan eficaç que, amb el temps —com ell mateix va preveure—, ha agafat de ple quasi totes les capes de les societats vinculades al règim econòmic del capitalisme. De passada, Flaubert es va proposar demostrar que els avenços de la ciència i de la tècnica del seu temps no servirien per a gran cosa si els “especialistes”, que detestava, no actuaven amb mètode.

Ara els lectors tenen al seu abast l’edició més ben anotada que mai s’hagi vist a les terres hispàniques i potser enlloc al món, obra d’un d’aquells homes que, en llegir l’obra, han quedat tan seduïts per la riquesa que conté, que ha dedicat mitja vida a treballar-hi: Gustave Flaubert, Bouvard y Pécuchet, traducció, pròleg, notes i selecció de comentaris de Jorge Fondebrider (Buenos Aires, Eterna Cadencia, 2023).

Dos bonhommes de París es coneixen per atzar —amb una simetria que es repetirà al llarg de tot el llibre—, al bulevard Bourdon, un dia d’estiu de 1839, encara que el llibre no ho digui expressament: el temps de la història hi importa poc, perquè Flaubert el considerava aturat per sempre més, i no s’equivocava gaire. Tots dos estan cansats de treballar de copistes, Bouvard rep una herència inesperada, i decideixen marxar al camp, fer de pagesos i iniciar-se en totes les ciències i les tècniques que un es pugui afigurar: diem poca cosa si esmentem l’horticultura, l’agricultura, la destil·lació, la gimnàstica, l’arqueologia, l’anatomia, la fisiologia, la higiene, la frenologia, l’astronomia, la biologia, la geologia, la història, la psicologia, la literatura, la filosofia, la pedagogia, l’arquitectura i l’urbanisme. Però Bouvard i Pécuchet, amb més entusiasme que saber, fracassen amb estrèpit en totes i cada una de les seves experiències teòriques i pràctiques. Són estúpids, però no a la manera de l’stultus de l’Eclesiastès bíblic, sinó pel fet que la idea de progrés —tan preuada a França entre “le roi bourgeois” i el Segon Imperi— primer els sedueix, després els enlluerna i finalment els anorrea.

Al capítol VIII del llibre hi ha una frase que ha estat molt comentada, que diu que un bon dia els dos bons homes van ser capaços de distingir l’estupidesa, i no van suportar-la més. Això ha fet córrer rius de tinta; després que el narrador hagi escrit la frase, tots dos homes continuen donant mostres d’indomable ximpleria, però segons el final d’aquesta part narrativa, llavors havien de ser capaços de reunir una vasta col·lecció de ximpleries fetes o escrites pels altres. Potser hem d’entendre aquella frase enigmàtica en el sentit que el bourgeois estúpid ho és tant, que fins i tot s’equivoca quan es pensa que s’ha tornat clarivident. Sigui com sigui, la novel·la acaba quan Bouvard i Pécuchet decideixen reprendre l’ofici que havien tingut a París: copiar; en aquest cas, les ximpleries trobades als llibres antics i moderns.

Flaubert va deixar esbossat el capítol X i últim de la part narrativa, però havia previst configurar tot un “segon volum”, que només hauria consistit en l’acumulació de les coses llegides i diagnosticades com a ximples pels dos protagonistes; però hi ha poques edicions d’aquest llibre gloriós que porti les dues parts. Potser l’edició que va dirigir un quídam a l’editorial Mondadori (2009) contenia més material d’aquest “segon volum”, o “la còpia”, de l’obra; però aquesta que comentem avui en porta almenys una bona tria, també el famós Diccionari d’idees acceptades (o tòpics), més complements, la novel·leta Les deux greffiers (Els dos escrivans), de Barthélemy Maurice —Flaubert s’hi va inspirar— i, sobretot, una abundor d’anotacions primmirades, exhaustives i obsessives —al cap i a la fi, tal cosa va ser per a Flaubert aquest projecte: una obsessió—, com ara la història del canal de Saint-Martin (pàg. 37), només esmentat de passada a la primera pàgina del llibre, sense cap repercussió narrativa. Aquestes notes són com una enciclopèdia metòdica afegida, per punt d’honor, a l’enciclopèdia de ximpleries en què consisteix el llibre. Aquest contrast reblarà a partir d’ara el caràcter verament monstruós d’aquesta novel·la incomparable.