Borja Bagunyà

L’Agulla Daurada enceta la col·lecció Mississipi amb aquesta novel·la que relata el linxament d’un noi negre acusat d’haver violat una noia blanca

Les metàfores no són innocents, que és com dir que carreguen una història (i una ideologia) i que, pitjor, tenen conseqüències

La trista deriva que han pres de fa ja una colla d’anys certs premis literaris és que ja no esperen que els arribi l’obra brillant ni l’autor de talent sinó que han consolidat una maquinària tan potent que es permeten d’inventar èxits

Aquest imperialisme treballa sobre tres supòsits ideològics fonamentals: que les llengües són eines, que les eines són intercanviables i que parlar espanyol és, d’alguna manera, l’estat natural de les coses

A mi encara em preocupa més que aquest puritanisme sexual de Zuckerberg & Co. no tingui cap mena de problema amb la violència i l’horror de la guerra

Nicholson Baker té tota la raó: esperar a la mort d'un autor per parlar-ne és una covardia.

Ser-hi sempre s’ha tornat un pèl angoixant i la raó de moltes bajanades o estirabots o comentaris desafortunats que llegeixes sovint per xarxes

Parece que sufrimos de una cierta intolerancia hacia todo lo que no nos interesa de entrada, como si el campo de nuestros intereses estuviera ya cerrado. Es como pretender que nos digan lo que queremos oir

El que de seguida es fa evident a la sèrie noruega 'Exit' és la manera com la idea amfetamínica i estrident de vida que tenen els personatges és el que, paradoxalment, els genera el buit que pateixen tots

Hi ha alguna cosa important en la construcció d’un 'true crime' nostrat' perquè suposa un petit combat, una petita resistència, a l'arrogància imperial i esborradora de les Fàbriques dels Somnis

Tenim prou indicis de la Fi del Món com perquè cadascú de nosaltres pugui sostenir la seva imaginació escatològica on més li abelleixi

La grandesa és el producte d’un debat, d’una lectura crítica (que és sempre un acte d’amor), d’una aposta, d’una pugna

No hi ha cap vida que pugui passar-se dividida entre l’eufòria i la depressió. El món no està a l’altura de les expectatives d’un llenguatge saturat

Hi penso molt, en els dinou anys de control duaner de Melville. Sobretot, quan sento que algun escriptor nostrat es queixa de no haver guanyat un premi

A la pel·lícula no s’hi idealitza res, ni es maquilla la violència feixista que s’ha naturalitzat i protegit en un Estat que encara s’agafa a la Transició per no haver de confrontar segons quins vespers

Pienso en ese gesto tan habitual y tan violento de presumir tranquilamente de ser un sexista, un racista o un chulo piscinas barato. La admisión pública, lejos de ser un demérito, es un signo de valor

Fins i tot hem descobert on para l’emèrit i, més enllà d’una onada d’indignació tuitaire, la cosa sembla que quedarà en això: en ràbia de sobretaula virtual

Ho hem de pensar en una matriu d’opcions que depenen del comportament d’un virus que ni coneixem. Tots els futurs es mantenen en suspens fins que arriba un decret i ens n’actualitza un altre

Sigui quina sigui la història de cadascú, l’impacte emocional de la pandèmia ha estat immens i una part considerable de la població està patint una o altra mena de dol

Els catalans de seguida correm a ofegar una discussió cobrint-li el cap amb un coixí d’ironia o de coexistències pacífiques, o de seducció institucional

La lògica de la Raó d'Empresa és monstruosa: el benefici és el valor pel qual es mesuren tots els valors. La resta és una aplicació mecànica d’aquest principi

La proximitat i espai interpersonal i la que mantenim amb el govern i amb la informació s’han posat al centre de la nostra quotidianitat immediata amb la crisi del coronavirus

A Barcelona no tenim tanta ruïna com a Roma, però la sensació és que la mort s’hi fa present en el canvi constant, en la desaparició de l’entramat de locals històrics en favor de l’enèsima franquícia i en l’allau d’un turisme 'parctematitzat'

Chris Ware acostuma a parlar de personatges negligits, d’angúnies familiars i d’un pas del temps que és tant líric com entristidor

Tendim a pensar, i una certa sensibilitat hegemònica (i publicitària) ens hi convida, que el millor que podria passar-nos és que els nostres desitjos es fessin realitat

Ens veureu per tot arreu: som la mena de gent que remena capses de vinils vells, que compra de cooperativa i de qui sovint pengen càmeres analògiques del coll

L’ensinistrament del públic dels programes de televisió posa en evidència la naturalesa coreografiada de la vida en societat

El que certa narrativa ens estalvia, el món ens ho llança a sobre una i altra vegada i, així, els dies se’ns omplen de transicions, d’hores perdudes i d’una absència abismal de “moments representatius”