El punt, el territori

A principis dels noranta, Nicholson Baker, un dels autors nord-americans més intel·ligents que he llegit mai, dedicava un llibre a explorar la qüestió de com parlar d’un autor viu. La pregunta se li acut amb la mort de Donald Barthelme, quan veu l’allau d’obituaris i necrològiques rituals. Per què sempre parlem dels morts, quan tindria més sentit parlar dels vius? Però parlar-ne amb aquesta perspectiva post mortem, quan la mena de problemes interpretatius que suggereix una obra que encara no s’ha tancat han desaparegut, i ara el lector (el crític) pot examinar-la com un tot. Baker s’hi posa, i tria l’obra d’Updike. El llibre, U and I: A True Story, i és una meravella.

Una de les sensacions que emana del llibre és la dificultat de trobar la paraula exacta que encerti una avaluació o una caracterització concretes. De fet, Baker és un estilista reconegut, i part de la fascinació que suscita la seva escriptura passa per un afany de precisió que la travessa sencera; traslladada a Updike, aquesta precisió adquireix una dimensió ètica, i aquest és el meu primer punt: parlar és actuar, i hi ha qui actua responsablement i qui actua irresponsablement. Richard Ford, a l’última novel·la que dedica a Frank Bascombe (de moment), carrega contra les paraules “desgovernades”, imprecises, i les sotmet a un imperatiu moral. Si les paraules fan vincle, i el vincle és el fonament d’allò social, no podem parlar de qualsevol manera. L’edat adulta vindria a ser, doncs, l’adquisició d’aquesta consciència que ens lliga als altres per mitjà d’una paraula responsable. Aquesta oposició entre estil i espontaneïtat em sembla crucial per entendre les obres de tots tres. En tots ells hi ha una mateixa ètica de la frase, que és alhora una estètica i que, en Ford, es projecta explícitament a una política.

Això em torna a la pregunta de Baker, sobre com parlar d’un autor viu com es parlaria d’un mort. Naturalment, la mera laudatòria, si no demostra una intel·ligència crítica, no serveix per a res, malgrat que sigui la moneda corrent del xarxam. Parlar d’un autor suposa parlar d’una trajectòria, cosa que demana una abstracció, un esforç interpretatiu, una valoració, una comparativa. La dificultat, doncs, sorgeix quan ens toca abandonar la novetat puntual, i no parlar d’un punt, sinó d’un territori.

En el cas d’un llibre, podem trampejar-ho i fer passar una descripció per una ressenya, i una ressenya per una crítica, però davant d’una trajectòria no podem limitar-nos a la tautologia. Ens cal distància per copsar-ne el dibuix, i diria que una violència i una cura alhora. És la famosa figura a la catifa de Henry James, massa important com per no començar a assajar-la en vida. En això, Baker té tota la raó: esperar a la mort per fer-ho és una covardia.