Hiram Melville

Una de les coses que m’han entretingut aquesta rentrée ha estat la lectura de la biografia de Melville que va escriure Hershel Parker, una cosa monumental que, a banda de ben escrita, explora una de les Grans Vides de la modernitat. Les seves dues primeres novel·les, Typee i Omoo, aventuritzen els seus anys de joventut com a mariner, que li van permetre conèixer la Polinèsia quan era paradigma europeu de l’exotisme. Van ser el parell d’èxits que el temptarien amb la possibilitat de dedicar-se a l’escriptura. Els seus intents de seguir novel·lant el món mariner van anar alienant cada cop més un públic que no acabava de trobar-hi l’aventura vigoritzant i llegidora que s'esperaven; amb Moby Dick, famosament, va topar amb el fracàs explícit, de públic i de crítica, cosa que el parell de novel·les següents, l’una sobre una relació incestuosa entre germans, i l’altra sobre un estafador quasipostmodern, van aprofundir. Després que es cremessin els magatzems on hi havia els exemplars no venuts (una bona pila) de la seva obra, que se li apilessin deutes i que els seus mentors (Hawthorne, sobretot) congriessin la sospita que Melville havia perdut el nord, va renunciar a l’escriptura i el 1866 va acceptar una posició com a inspector de duanes al port de Nova York. S’hi va passar dinou anys, fins al 1885.

Melville va escriure tota la seva obra en prosa en onze anys, entre 1846 i 1857, tret de Billy Budd, publicat pòstumament. Entre 1857 i 1891, any de la seva mort, es va dedicar a la poesia, amb un èxit més aviat magre. En un in memoriam, The New York Times s’hi va referir com a “Hiram Melville”: aquesta errata va acabar sent l’única cosa memorable de tot el que en van escriure.

Entre la catalanor literària hi ha una confusió perillosa entre obra i carrera. Fer obra no té res a veure amb el telefèric de premis i la brillantina d’un sistema

Hi penso molt, en els dinou anys de control duaner de Melville. L’imagino convençut del seu fracàs literari, resignat a l’oblit, fent obrir maletes. Hi penso, sobretot, quan sento que algun escriptor nostrat es queixa de no haver guanyat un premi, o del poc cas que li fan, o de la beca que li regategen. Entre membres en actiu de la catalanor literària hi ha una confusió perillosa entre obra i carrera. Fer obra, que és l’únic que hauria d’importar-nos, no té res a veure amb el telefèric de premis i la brillantina d’un sistema. Sobretot, perquè la majoria d’autors consolidats ja han guanyat més premis que Melville (o que Joyce o que Woolf), sense haver-ne après una lliçó importantíssima: que n’hi hauria d’haver prou amb aspirar a escriure el gran llibre, l’obra memorable que justifiqués els títols imperfectes o oblidables que han fet falta per arribar-hi. En lloc d’això, es busquen raons que expliquin el desànim i amansin el Narcís ferit, com si fos més important un “Herman” a lloc que haver signat Moby Dick.