L’el·lipsi (II)

Fa uns dies vaig escriure en algun lloc que, si no ens tornem tots bojos, és perquè no som sempre tot el que som. Gràcies al treball indispensable de l’oblit, no estem obligats a assistir al xou sencer de nosaltres mateixos. No recordem tot el que hem fet, i dit, i pensat. No recordem tots els ridículs ni tots els desencerts, com tampoc recordem tot el que hem somniat des que vam néixer ni totes les fantasies amb les quals hem coquetejat en un moment o altre. (He escrit que no ens tornem bojos, però hauria d’afegir-hi un altre efecte possible: el de la paràlisi de qui triga un dia sencer a recordar un dia passat, precisament perquè no aconsegueix oblidar-ne res, com escrivia Borges al seu Funes el memorioso.) La memòria és astutament econòmica; sempre troba la manera d’estalviar-nos esforços innecessaris, i de signar cada dia tractats de pau entre les contradiccions que ens tiben, i que amenacen d’estripar-nos. I quan l’acord sembla impossible, tirem de teràpies o d’oblits artificials.

Una pel·lícula extraordinària, escrita per Charlie Kaufman i dirigida per Michel Gondry, Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004), juga amb la idea d’un control tecnològic de l’oblit. Que has patit una ruptura insalvable? Que no t’hi ajuda ni la psicoanàlisi ni el vermut? Cap problema: l’equip del doctor Mierzwiak, mena de Thomas Cook neuronal, mapejarà impecablement la xarxa de records vinculats a l’exparella i l’extirparà sencera, inclòs el record d’haver contractat mai aquest servei. Vista la nostra resistència a tot el que ens esquinci les pelleringues narcisistes, és raonable imaginar, a més, que seria una empresa d’èxit. Raonable i entristidor, en la mesura que posaria en evidència que la memòria és tant l’espai d’una identitat en marxa com un abocador vivencial. No deixa de ser interessant, en aquest sentit, que la memòria, que des de Proust fins a Sebald s’havia agafat literàriament pel cantó del que no se’n controla, ara s’explori des de la possibilitat de la seva explotació. La memòria ja no és qüestió d’involuntarietats ni d’inconscients; s’ha tornat una mera molèstia, similar a la d’aquella berruga desafortunada que el dermatòleg t’esborra en dos minuts.

Si Gondry explorava la mercantilització de l’oblit selectiu, Charlie Brooker, guionista i creador de Black Mirror, tornava més recentment al Funes de Borges passat pel gadget. A The Entire History of You, s’hi exploren els efectes que té en una parella un xip que enregistra tot el que veuen, diuen i senten al llarg del dia. Les conseqüències són devastadores, no només per paralitzants sinó per corrosives. Tant en un cas com en l’altre, sembla consolidar-s’hi la idea que la barreja habitual entre record i oblit té a veure amb la mena d’individus que som i que modificar-la suposa caure en una o altra mena de malson o d’inhumanitat. Ni recordar-ho tot, ni decidir què oblidem; entre una i altra ens movem més o menys tots. De moment.