L’existència subjuntiva

Aquest Sant Jordi d’estiu permet parlar de la dificultat de desplaçar una festa, d’aquesta delicada composició de l’alegria i de com, els qui haguessim sortit a comprar algun llibre, segurament ho hauríem fet més per ganes d’oferir suport a un sector malmès que per cap ànsia de celebració. Però els camins del virus són inescrutables i ara, aquesta versió estrafeta del Sant Jordi ha caigut al sac de les coses cancel·lades, interrompudes o posposades per la pandèmia. I ja han començat les hipòtesis. ¿I si, en lloc de voler mantenir el fetitx del vint-i-tres, s'hagués programat abans? ¿I si no fos per aquesta ansietat de fer venir turisme, que ens ha fet córrer? ¿I si tothom s'hagués decidit a portar la fokin mascareta des de bon començament?

Fa temps que una part de nosaltres s’ha instal·lat en el subjuntiu. Concretament, en la manera com el subjuntiu permet formular afirmacions hipotètiques, incertes, possibilitats no actualitzades i desitjos. És la modalitat a la qual tendim a saltar després d’una ruptura, o quan practiquem la nostàlgia històrica i ens perdem pels manglars del que hauria passat si tal cosa o tal altra no haguessin passat de la manera com van passar. Manglars productivíssims quan els exploren Philip K. Dick o Philip Roth o qualsevol dels mestres de la ucronia, justament perquè aquest primer caràcter de la subjuntivitat té un aspecte crític que cal preservar i cultivar raonadament.

Ara estem obligats a practicar-ne també un de més incòmode, que penja d’aquesta incertesa que se'ns ha plantat allà on abans hi teníem una idea força consolidada de futur. No n’hi ha prou a pensar què farem o què deixarem de fer; ho hem de pensar en una matriu d’opcions que depenen del comportament d’un virus que ni coneixem. Imagines els mesos que vindran sense confinament, però també amb restriccions, amb estat d’alarma, amb rebrots de tardor, amb una crisi l’abast de la qual no s’acaba de concretar, sense tanta crisi, amb salut i amb malaltia. Tots els futurs es mantenen en suspens fins que arriba un decret i ens n’actualitza un altre. Normal que es disparin depressions i angoixes; d’una banda, patim una reducció dràstica de la quotidianitat entretinguda; de l’altra, els futurs cancel·lats no desapareixen del tot, i ens pengen d’algun lloc, com un cinturó de pesos en un globus aerostàtic fet de possibilitats cadavèriques.

Mentrestant, els regulars seguim comprant porrons de llibres. Contra l’existència subjuntiva, aquesta tossuderia insistent del ritual i de la militància.