La vida lenta

Ens veureu per tot arreu: som la mena de gent que remena capses de vinils vells, que compra de cooperativa i de qui sovint pengen càmeres analògiques del coll. Evitem etiquetes fàcils: hi deu haver una part de moda, en tot això, però en realitat em sembla que s’hi pot veure un acte de resistència a aquesta acceleració rampant tan pròpia de la cosa contemporània. Ho diu més o menys tothom que s’ha enamorat de tecnologies presumptament obsoletes: part del seu encant passa per l’espera obligada, és a dir, per la dificultat de trobar segons quin àlbum en vinil, o el temps que passa entre que fas la fotografia, acabes el rodet, el reveles i te n’envien els escanejos a casa. Aquesta llenca de temps que s’obre entre la primera coagulació d’un desig i la seva satisfacció és justament el que obre un espai per a l’experiència i el que fa, d’aquesta lentitud, una lentitud amb significat.

Amb una amiga poeta, comentàvem el procés que, quan érem adolescents, ens duia d’una cançó que mig senties a la ràdio als esforços per descobrir-ne títol i autor (la FNAC va arribar a fer, de les penoses temptatives de cantar-la a algú, amb l’esperança que la reconegués, un anunci memorable), a l’intent de gravar-la en casset (precàriament, i detestant les falques d’entrada i de sortida dels locutors), a l’intent de trobar-la en cedé i, finalment, a la compra i l’escolta en bucle a casa. Ara, sota l’eficiència fulminant de Google i Spotify, tota aquesta amalgama d’expectativa, imaginació i autodisciplina desapareix en favor del consum immediat, l’escolta intensiva i l’acumulació ingent (exagero, però només una mica). Perquè l’acceleració està íntimament lligada amb l’acumulació: si la relació amb la cosa comprada cada cop és més pobra, el poc que queda de l’experiència pròpiament dita, de l’espera i l’anticipació, retrocedeix a l’acte de compra. Aquest trasllat (i això ho explicava meravellosament Beatriz Sarlo a Escenas de la vida posmoderna), però, és verinós, perquè la compra no dura gaire, és puntual, i en el moment en què s’ha fet, el que sigui que hem comprat se’ns desfà a les mans (libidinalment parlant), se’ns dessublima, i ens torna a posar en la disposició de repetir-la. No serà el primer cop que ens ve de gust sortir a comprar, sense que vulguem comprar res d’específic. Sarlo observa que hem passat de consumir productes (o les idees que s’hi adhereixen) a consumir actes de compra, i ho relaciona amb un cert caràcter de col·leccionisme. Diria que hi ha alguna cosa de bulímica i destructiva, en aquesta repetició compulsiva, i és contra aquesta compulsió que s’ha anat enfortint l’ideal d’una vida lenta.

Abans he mencionat el significat. Ras i curt, la compulsió, l’acumulació i l’acceleració tendeixen a oposar-s’hi. El significat, com les teranyines, demana temps i punts d’amarrada, i és una feina que pot ocupar tota una vida. Això sí, un cop teixit, les becaines són olímpiques.