Distàncies

Fa un cert temps que penso que gran part del que vivim es pot pensar com un problema de distància. De trobar la distància adequada, concretament. Penso en les parelles, per exemple. Moltes vegades, que una parella funcioni té a veure amb si encerten la distància que els cal mantenir perquè el desig i la quotidianitat assoleixin alguna mena d’equilibri. Potser hi ha alguna cosa clixeica en això d’oposar l’un amb l’altre, però el percentatge de divorcis es dispara durant les vacances (veurem amb els confinaments) i, dels trobadors ençà, l’absència i l’obstacle han estat representats sempre com a catalitzadors del desig. De fet, el llenguatge quotidià ja fa temps que ha incorporat aquesta metàfora: diem que ens sentim “a prop” o “lluny” d’algú, o d’alguna relació, o acusem algú de trobar-lo “distant”, no perquè no hi hagi sempre alguna mena de distància, sinó perquè la distància s’ha desequilibrat.

Tot això ho explicaven meravellosament G. Lakoff i M. Johnson, a Metaphors We Live By (1980); les “metàfores estructurals” són aquelles que hem naturalitzat i que, per tant, generen expressions i tries lèxiques que les despleguen, sempre sota aquesta aparença de neutralitat (parlen de la concepció de la discussió com una guerra, i de com parlem d’“ofensives”, d’“estratègies”, d’“atrinxeraments”, de “vencedors” i de “vençuts”). Aquestes metàfores tenen alhora un impacte conceptual (determinen la manera com pensem sobre les coses) i un d’emocional (“perdre” una discussió t’aclofa). I no són impactes banals. Penseu en el que fem per evitar-nos el disgust d’una derrota.

La qüestió de la distància adequada té alguna cosa de metàfora estructural. La relació del governat amb el governant —o, dit més clarament, del poder—, per exemple, es pensa en declinacions d’aquesta distància. Sobre si es fa massa present, i es torna agressivament intrusiva, o massa poc, i cau en l’abstracció distòpica dels déus en retirada. A la informació li passa el mateix: ens intoxica, si és excessiva, o ens neguiteja, si és imprecisa o insuficient. Parlo de tot això, òbviament, perquè aquestes tres distàncies —la interpersonal i la que mantenim amb el govern i amb la informació— s’han posat al centre de la nostra quotidianitat immediata. De fet, el Covid-19 ha literalitzat la primera (per als confinats en companyia, per als que s’han d’anxovar en vagons de metro, per als qui viurem separats de tothom). Després hi ha el dubte de si aquest excés de distància es converteix en un excés de proximitat respecte de nosaltres mateixos, i de si resultarà més o menys suportable. O de si, paradoxalment, aquesta distància literal aproximarà altres coses, llenguatges, maneres de fer. Ja veurem com es desenvolupa tot això. El repte, de moment, es resumeix en el següent: la necessitat de garantir que les distàncies, a més d’adequades, siguin justes.