Feliços tots

L’altre dia em vaig trobar en la situació de celebrar l’alegria i els èxits d’un amic i, cap al final dels fastos, em va semblar notar una mena de violència que ja havia notat abans en aniversaris i casaments: que, al capdavall, tot recolza sobre la felicitat del celebrat. Per això, ens acostumem a passar la festa mesurant i gestionant el grau de satisfacció del celebrat, amb graus d’insistència i de detall que dependran de les neurosis de cadascú. T’ho estàs passant bé? Què vols fer? ¿I ara, què et ve de gust? No sé si els passa, però a mi no hi ha res que m’interrompi més definitivament un moment de felicitat que la pregunta sobre si soc o no feliç. Suposo que perquè, en la pregunta, hi ha sempre implícit un “prou”. “Prou feliç”, et pregunten, i tu notes de seguida l’oferiment de fer el que calgui per ampliar (augmentar?) aquesta felicitat, però també s’hi perfila una demanda, una certa expectativa que la teva felicitat mediocre corre el risc de decebre. No t’oblidis mai de ser feliç i de tenir la cortesia de mostrar-te’n de manera constant i inconfusible per tal que tots els que hem vingut a celebrar amb tu puguem tornar cap a casa amb la consciència tranquil·la.

La possibilitat de no marxar d’una festa amb la consciència tranquil·la indica que la felicitat toca alguna cosa de la norma social. En aquesta exigència de respondre a un cert imaginari de la felicitat s’hi amaga, a més, un impuls opressiu. No és només, com explica Sara Ahmed (a La promesa de la felicidad, Caja Negra, 2019), que la felicitat sigui una eina ideològica, que naturalitza certes maneres de ser feliç i n’exclou d’altres, sinó que se’ns ofereix com un propòsit necessàriament irrealitzable. Només cal donar un cop d’ull a la construcció que la publicitat ha fet de la joventut, i que ara cau sobre els joves com un globus aerostàtic immens i desinflat. D’acord amb aquest imaginari, el jove estàndard hauria de mantenir una vida social intensíssima, unes carreres acadèmiques i professionals meteòriques, a banda de dedicar tot el temps del món a enamorar-se, a matar les nits gaudint d’un sexe fet de rebentades de matalàs i d’orgasmes simultanis, però alhora, ha d’obrir-se a experimentar amb tota mena de fluïdeses, ha de viatjar i ha de fer barri, ha de perdre’s tant com pugui i resoldre’s de seguida. Aquesta mena de felicitat és despòtica i acaba generant bosses d’angoixa que després correm a punxar comprant això o allò altre. La promesa de la felicitat és una producció obscenament rendible d’infelicitats.

Roser Cabré escrivia sobre aquest caràcter despòtic de la felicitat a Nosaltres, els feliços (Estats alterats de la ment, Males Herbes, 2017). Allà, la felicitat és el deliri dels poderosos que no els deixa percebre el dolor i la misèria del món en què guerregen i que provoquen. Si han arribat fins aquí, deixin el diari i corrin a llegir-lo.