Fenòmens i grandeses

Aprofitant que l’època facilita les lamentacions, un amic observava que ja no hi ha grans artistes. O no com abans, deia, en el sentit que, si hi són, no és de la manera incontestable i evident amb què se’ns presenten Woolf o Duchamp. La primera rèplica que se’m va acudir és que cap d’ells era tan incontestable en el seu moment, no només perquè se’ls va contestar, i força, sinó perquè la grandesa es va perfilant amb el temps, quan se’n van consignant influències i es pot anar prenent el pols a la rellevància o l’originalitat dels seus genis. Perquè del que parlava, em sembla, és de la genialitat. Hi ha alguna cosa de llit de riu remogut, en les aparicions dels grans. Sacsegen coses, enterboleixen atmosferes i entrebanquen maquinàries crítiques més o menys greixades, cosa que es manifesta en judicis d’immoralitat, en censures diverses o en indiferències flegmàtiques.

Clàssicament, a les obres que graten els sistemes artístics i literaris, se les ha combatut acusant-les de no ser art o se les ha desactivat fent-les caure sota la figura de la boutade o de la gamberrada intel·lectual. Però, en tot cas, la regirada passa i la pentinada del temps acaba reconeixent als cèsars el que era dels cèsars i oblidant la morralla contextual.

Aquesta va ser la meva segona rèplica: el recordatori dels autors més venuts quan es va publicar tal clàssic o tal altre. Que Beethoven no era el compositor més popular de l’època; que D. H. Lawrence va haver de reivindicar Melville, i que F. R. Leavis va haver de reivindicar Lawrence. Que sense Mendelssohn potser no ens seria tan evident la grandesa de Bach.

El que vull dir és que la grandesa es produeix. És el producte d’un debat, d’una lectura crítica (que és sempre un acte d’amor), d’una aposta, d’una pugna. És l’exsudat d’un treball verbal que només practiquen els implicats, els lectors que s’hi juguen el peix. Naturalment, hi ha d’haver alguna cosa en les obres que susciti i permeti aquesta producció, però, sense ella, i sense un cert consens, difícilment es farà evident la genialitat d’un artista. No es tracta de reactivar la diatriba contra els estudis culturals ni contra els idealistes. Si el lament de l’amic em ronda és perquè la grandesa, sigui el que sigui, depèn de la lectura, i cada cop més ningú no té ni el temps ni la paciència de llegir. Discutim molt, però sobre paraliteratura: que si jurats, llistes, premis... La discussió textual és lenta, i meandreja, i demana molta atenció. Mentrestant, un mercat accelerat ens ofereix èxits de vendes, long-sellers, seguidors i viralitats i altres quantificacions que es fan passar per criteri. No dic que no siguin alguna mena de criteri, però produeixen una altra cosa. Fenòmens, potser, però no sé si grandeses.