Experiència mitjana

Genial. Brutal. Increïble. Una meravella. Deliciós. M’encanta. Feu-vos el favor. Ni boig. Un horror. Espantós. Infame. Escòria pura. Jill Shargaa, en una TED talk de 2014, assenyalava l’abús de l’awesome, en anglès, que havia passat de designar una experiència capaç de suscitar awe (sentiment de respecte reverencial barrejat amb por i meravella) a fer-se servir per a qualsevol cosa. Un entrepà. Una cervesa amb uns amics. La banalitat amable de la vida quotidiana. A nosaltres ens passa el mateix: els llibres que llegim són Obres Mestres o Morralla Il·legible, la gent es reparteix en Genis o Imbècils. És ben bé com si la vida s’hagués binaritzat i només ens deixés alternar entre l’extraordinarietat memorable i la desfeta existencial. Genialíssm. Escombraria.

Hi ha qui hi veu un efecte de la digitalització rampant de les nostres vides, de la infoxicació i la necessitat contrària de destacar-nos. És una tensió entre la plantilla (de Twitter, d’Instagram, de Facebook) i la singularitat que s’hi vol expressar, obligada a cridar més, a esloganitzar-se i a exagerar-ho tot. M’hi sembla trobar també un símptoma del que Benjamin, Adorno i Agamben han pensat com a crisi d’experiència. D’una certa idea d’experiència, la que alimentava els relats de formació, que s’adquiria amb el temps i l’aventura i que acabava consolidant una identitat forta que encaixava productivament amb una comunitat, de la qual havia après (finalment) els codis.

D’acord amb el pessimisme frankfurtià, aquesta experiència s’hauria anat degradant amb la racionalització industrial i ens hauria eixarreït la mena d’experiència que podem fer. La del treballador a la cadena de muntatge, la de l’usuari dels parcs d’atraccions, la del soldat a la Gran Guerra, serien experiències de les quals se surt més empobrit, més desproveït de paraula. D’aquí que la crisi de l’experiència resultés en la crisi de la narració, cosa que tematitzaria la novel·la moderna.

Potser la sobreutilització del llenguatge de l’extraordinarietat és un mecanisme de compensació que fa que recobrim pseudoexperiències més aviat mediocres amb una paraulada extremista. Pel que sigui, perdem, o se’ns està atrofiant, el llenguatge de l’experiència mitjana. Els macarrons ben cuinats, la novel·la sòlida, la bona conversa. No és un lament esquirolià; no dic que hi hagi cap redempció, en aquest llenguatge mitjà, però em sembla important cuidar-lo si no volem viure instal·lats en el hype. I no és una qüestió de pràctica crítica, sinó de supervivència emocional. No hi ha cap vida que pugui passar-se dividida entre l’eufòria i la depressió. El món no està a l’altura de les expectatives d’un llenguatge saturat.