Distopia Now

Triïn vostès la seva postal distòpica preferida: sigui la del toc de queda, la dels artistes i els polítics empresonats, la de la fúria incendiària de certes manifestacions, la de la quantitat ingent de joves depressius i suïcides o la de la llarga espera de La Vacuna. Tenim prou indicis de la Fi del Món com perquè cadascú de nosaltres pugui sostenir la seva imaginació escatològica on més li abelleixi. Ens falta futur i ens falta present, però en canvi, no sembla que ens reconeguem del tot en una distopia. No s’han acabat de saquejar prou supermercats, potser. No hi ha hagut cap abans de cap després.

Si dic això dels supermercats i dels abans-i-després és perquè la imaginació distòpica en què ens hem educat (m’ho feia veure la Míriam Cano l’altre dia), feta de novel·les, pel·lícules i sèries, ens ha convençut que les distopies comencen a partir d’un punt ben identificable: la propagació d’un virus que transforma la població en zombis amfetamínics (o ens força a abandonar la superfície i viure sota terra) o l’impacte d’una bomba que inaugura un bonic hivern nuclear. O, pedrolianament, l’atac alienígena a què amb prou feines sobreviuen un grapat de persones. En aquestes figuracions de l’apocalipsi, la Bèstia té nom, i el primer dia del postcalendari es grava a foc o a sang. Potser per això estem tan despistats, ara. No prevèiem la possibilitat que l’entrada a la distopia fos gradual ni que l’acceptéssim de tan bon grat.

No vull dir amb això que la nostra sigui una realitat distòpica, ni dic tampoc que no ho sigui. El que m’interessa subratllar és el caràcter de consol que tenen totes aquestes ficcions que emfasitzen amb tanta insistència l’evidència puntual del detonant distòpic. Com que no hi ha hagut cap gran què, pensem, la distopia encara no ha arribat. Confiem que ens n’adonarem, quan arribi, perquè ens han omplert la imaginació de mil abans-i-després.

Alhora, contemplar la possibilitat que el detonant distòpic ja hagi succeït, i que ja faci temps que vivim en un món postapocalíptic, ens facilita la mirada intempestiva de què parlava Nietzsche, quan s’autoobligava a considerar com a profundament perniciós allò que una època determinada celebra. Llavors serà tasca de cadascú detectar el que hi ha de distòpic en tot això, i oposar-hi alguna mena de resistència. És una de les grandeses de la imaginació apocalíptica: que eixoriveix la nostra musculatura utòpica. O, si no utòpica, com a mínim ens fa entrar en contacte amb alguna mena de principis fonamentals, sobre els quals només ens permetem de pensar davant de ficcions pessimistes.

Ara bé, si ens posem a llegir aquest present ensopit com el dia a dia d’un món postapocalíptic, potser que en busquem el detonant, no per passar l’estona, sinó amb l’esperança que tot això sigui només un exercici de columnista i encara hi siguem a temps.