Imaginaris nacionals

Les dues temporades de Crims que s’han emès han suscitat reaccions de tota mena: des de l’entusiasme incondicional del fandom fins a les mirades més reticents, que hi troben escabrositat, manca de perspectiva de gènere o cert sensacionalisme. A banda de totes aquestes lectures i usos de la sèrie de Carles Porta, em sembla que una de les seves aportacions més importants és la de compensar una hipertròfia esclatant d’imaginari nord-americà, que sembla ostentar el monopoli de l’assassinat en sèrie, la violència escabrosa, la corruptela policial i els judicis dubtosos.

Aquesta hipertròfia no és exclusiva del crim de no-ficció; els qui ens vam criar als vuitanta, i a qualsevol que li interessi Brian de Palma, recordarà The Untouchables (1987), la pel·liculassa sobre els enfrontaments sanguinaris entre Al Capone i Elliot Ness durant la llei seca. La pel·lícula té escenes icòniques (el carret del bebè que cau eisenstenianament per l’escala de l’estació de tren de Chicago mentre uns i altres es pentinen a trets) i tots els personatges són memorables i estimables. L’èxit de la pel·lícula és un exemple de la capacitat indeturable que té la maquinària americana d’exportar imaginari nacional, i que desplaça la resta d’imaginaris, que no tenen al darrere una indústria i una economia ni remotament comparables. Penso, per exemple, en el pistolerisme d’aquí Barcelona, també de vora 1920, i que, malgrat la proximitat, la brutalitat i el potencial per a una narrativa igualment memorable, no ha trobat la manera de representar-se. O no de fer-ho amb carasses com la d’en Costner o en Connery, que eren el glamur sexi de l’època. Passa una mica més amb els drames judicials: sabem perfectament com funciona un judici ianqui, i esperem els protesto! del defensor i les manipulacions fiscals sobre els dotze membres dels jurats, però no tenim gaire idea, primer, que el nostre sistema judicial funciona de tota una altra manera, i segon, en què consisteix aquesta altra manera.

Aquest caràcter imperialista de la representació és encara més evident quan pensem en temes d’interès local en oposició a temes d’interès, entre cometes, universal. El crim americà se suposa que ens interessa a tots, mentre que el crim català només interessa als catalans. Ras i curt, la universalitat és de qui se la pot permetre, sigui perquè és capaç d’imposar-se com a cànon, sigui perquè pot ocupar imaginaris tirant d’indústria. Per això penso que hi ha alguna cosa important en la construcció d’un true crime nostrat, no tant per la identificació simple de saber que això aquí també passa, sinó perquè suposa un petit combat, una petita resistència, a aquesta arrogància imperial i esborradora de les Fàbriques dels Somnis, que sempre són somnis d’altres.