Cinisme de mercat (I)

En una escena de Bauhaus: die neue zeit, la sèrie de Lars Krume, el director, Walter Gropius, i Theo van Doesburg mantenen una discussió encesa sobre la direcció que ha de prendre l’art del futur. Doesburg aposta pel funcionalisme i acusa Gropius de practicar un expressionisme cursi. Gropius es defensa com pot, tot i que la història ens diu que hi acabarà estant d’acord. L’escena crida l’atenció per la virulència de la confrontació i per la falta d’escrúpols amb què el problema estètic passa per sobre de la politesse social, cosa que traspua una convicció en la validesa de la pròpia proposta estètica que ara resulta escandalosament llunyana. Però, per què? D’acord, allò eren els anys vint del segle passat, i els manifestos, per definició, tenen un caràcter agressivament excloent. Però, malgrat el descrèdit d’aquella ambició de definitivitat, hi ha alguna cosa revigoritzant en la mena de debats que l’escena recrea. Aquella capacitat de transcendir el pudor personal en nom d’una idea. Aquella ferocitat.

Hi haurà qui pensi en la postmodernitat com a sopa dilutòria i ja pot ben ser. Ara, la qüestió no és tant si cal tornar a aquesta fe hegelianista de l’avantguarda, i si ens les hem de tornar a veure defensant estètiques com qui defensa monoteismes, sinó, més aviat, com es pot mantenir una conversa sobre art, i sobre literatura, sense sostenir una mínima creença. Encara que només duri l’estona que dura la conversa, no he trobat cap manera de parlar seriosament de literatura sense abraçar algun principi estètic o teòric. Bé, sí que n’hi ha, de maneres: es pot dubtar de tot, o tornar-ho tot una qüestió “relativa”. No sé si en diria cinisme ben bé; és més aviat indiferència estilitzada, que de vegades vira cap al menfotisme i, d’altres, cap a una educació desactivadora. Els catalans i la nostra tírria a la confrontació: de seguida correm a ofegar una discussió cobrint-li el cap amb un coixí d’ironia o de coexistències pacífiques, o de seducció institucional.

Per sort, entre la gent jove la cosa està canviant, i també entre els que no li tenen massa confiança a la institució. Potser per això, quan se’ls sent defensar algun principi de manera contundent, de seguida hi ha qui alça la censura de les formes, demana una mica d’ordre i, en general, tot acaba fent l’efecte d’una soirée de perruques empolvorades al mig de la qual s’ha llançat un senglar salvatge. Pel que fa les generacions anteriors, la ferocitat persisteix, però aplicada a altres àmbits. Només cal donar un tomb per Twitter per veure-hi la plana major d’escriptors nostrats parlant sobretot de política —i, amb alguna excepció, de literatura, entenent que literatura vol dir Pla, Carner i l’estripada del dia. D’estètica, poca; de sociolingüística, i sociopolítica, tanta com vulguin.